Convenis col•lectius a la carta

Per tercera vegada consecutiva patronal i agents socials (sindicats) del país han fracassat per falta d’empatia negociadora. La reforma dels convenis col•lectius juntament amb la reforma laboral i de les pensions han passat in extremis al sedàs legislatiu governamental. Aleshores no parlem de pactar sinó convenir per arbitratge sobre les dues parts, imposant un menú ajustat. Totes les manifestacions populars en cada procés negociador i les acampades d’indignació semblen clams estèrils del desert. La mirada escodrinyadora i unidireccional d’Europa que imposa un mercat d’austeritat per sortir de la crisi amb propi peu atemoreix als nostres polítics. S’han instal•lat en el discurs i praxis de la tisorada sistemàtica. El dubte és l’eficàcia de les mesures, carregant sobre la classe mitjana i més humil. La productivitat vol ser la clau del ressorgiment, recolzant la inversió i la flexibilitat empresarial. Serà també rendible per a la classe treballadora desenfeinada a mig termini? Per contra, cap profeta europeu ha fet sonar l’alarma d’una reforma fiscal urgent dels grans capitals amb més aportació dels afortunats i un repartiment equitatiu d’impostos d’acord als beneficis. Veurem mai topalls salarials màxims? Els culpables del daltabaix econòmic mundial –i nacional, en concret- no fan els deures pertinents paral•lelament.
El veredicte parlamentari de la reforma no satisfarà ningú. Mentre els empresaris voldrien foc nou i aparcar el model actual per anar a la seva, els sindicats s’obstinen en la pervivència i renovació dels convenis sectorials apel•lant la funció interlocutora. Eliminar l’engranatge burocràtic de la negociació i oblidar la representativitat històrica són extremismes. El sindicalisme tradicional s’ha de reconvertir en una ONG? L’empresariat reclama la negociació directa amb els treballadors. Liberalitat i flexibilitat patronal serien fonts de conflicte sense consens mediatitzat. Uns microconvenis dispars en salaris, horaris i vacances propiciarien la subhasta dels llocs de treball a la baixa. Elasticitat horària, productivitat i contractació dignes són imprescindibles amb contrapartides recíproques. El menú laboral a la carta és un luxe inapropiat i perillós quan molts han d’acontentar-se amb l’entrepà, les sobralles o les engrunes, si cauen. Les facilitats han de tenir un límit, com els mateixos beneficis empresarials, que han de repercutir expandint plantilles i en millores remuneratives.
La gran assignatura pendent és com reduir el 20% d’atur, -un 43% dels joves- , fruït d’un teixit industrial destruït, a més de la construcció. Primer condicionant de la productivitat: més formació especialitzada per ser competitius mundialment. Produir més barat sense reduir quantitat ni qualitat. La segona incògnita recau en la utilitat de les tres reformes directament connexes, si no van acompanyades de crèdit financer, el combustible del motor productiu. Aquesta taxa d’atur és insostenible per pagar nou milions de jubilats i els serveis socials públics del país. De moment ens agafem a dues taules de salvament: el turisme exterior –que cal potenciar més i millor- i l’exportació de grans empreses, gràcies a la recuperació internacional més ràpida dels receptors. El nou cicle laboral canviarà estructures familiars, mentalitats i el rol domèstic del consum durant molts anys.
Les tres reformes posen al món polític nacional en situació crítica i compromesa. El poble els passarà factura si els resultats no són satisfactoris en un temps prudenciahttp://www.blogger.com/img/blank.gifl. El conformisme s’ha acabat. La pedagogia política fallida i la utopia de la promesa fàcil no cola. La indignació social és una obvietat. S’han perdut i descol•locat els papers bàsics dels estaments laborals. Els polítics han oblidat que també són treballadors temporals per delegació. S’han desequilibrat les funcions patronals i les relacions amb els contractats perquè tots dos han tirat de veta avesats a la bonança. Acceptar la realitat actual, buscar solucions ajustades i repartir responsabilitats també és feina de tots.
Ramon Mas Sanglas - 13/6/2011

http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/convenios-colectivos-carta/25980.shtml