Indignació i sordesa política

D’ençà les eleccions moltes cartes d’opinió de la premsa mostren indignació política exacerbada. Em pregunto: ¿és per desencert del votant, s’incompleixen les promeses electorals, s’imposen canvis dels mercats europeus, l’estrall de l’atur exaspera les famílies o la rebel•lió dels indignants renta cervells? Aparco l’autodeterminació, en hora baixa, malgrat sigui la suposada panacea dels independentistes.
Les lluites entre governs i oposició -nacionals i autonòmics- són símptomes d’una democràcia malaltissa. No reconèixer els errors del passat, negar els encerts del govern en funcions, votar en contra per sistema, desqualificar-se en seu parlamentària, són signes d’un model polític inestable, insà, ineficaç i lluny del poble. Si es baten voraçment pels interessos de partit, ¿com poden copsar i atendre les necessitats populars, excusa de les seves batalles? Per dos o tres vots converteixen els comicis en un circ mediàtic. Els augments salarials esperpèntics d’algun consistori, com a primera mesura municipal, resulta delirant. Si la nova llei electoral no posa condicions per supervisar consistoris i Parlaments no recuperarem els drets democràtics. La casta del poder s’aferra a privilegis emanats d’una legislació preestablerta i autogestionada. Reconeixen que no sintonitzen amb el poble, però, sense renunciar drets aristocràtics d’antuvi, arrels de la noblesa medieval. El segle de la comunicació contradiu els seus interessos històrics. D’aquí l’ofensiva permanent a tot intent d’innovació que reclama la societat més maltractada.
En plena efervescència de caça i pesca del vot, els partits donaven el vistiplau a les acampades d’emprenyats, sense acostar-s’hi. Consolidats els càrrecs consistorials, han canviat de parer: cal alliberar els espais públics. Els diputats només accepten la via parlamentària per dialogar, com a única sortida legítima. Si els polítics els barren la porta amb pany i forrellat, com accedir-hi? La recollida de milers de signatures és paper mullat si les propostes contradiuen lleis i normatives. Com trencar el cercle viciós? Els guanyadors de les urnes, per pocs que siguin, governen. Un 50% d’abstencionisme o de vots nuls i blancs, seguiria donant legitimitat a la minoria votant. Estem atrapats pel sistema vigent, lligat i ben lligat per la Constitució. Urgeix instaurar la cultura del referèndum vinculant.
Catalunya carrega contra la sordesa del mur de l’Estat central. Aquí recelen de la indignació popular, no representativa, però, massiva. Poc organitzada, però, exigent. Els polítics s’autoinculpen de ser benèvols en pròpia carn i de retallar sanitat i educació per sobre d’institucions i càrrecs superflus. L’atur continua estancat i els estómacs buits no entenen de vacances, perquè sempre en fan. Càritas i altres entitats socials estan desbordades. Els desnonaments creixen. La tenacitat de la resistència obtindrà premi final a costa d’una redistribució més equilibrada dels béns?
Les reformes laborals pretenen obrir vies a l’emprenedoria sense precarietat. Els crítics sindicals, però, auguren menys benestar social. Donem la culpa a la marginalitat de valors perduts i la falta de complicitat innovadora. Els més radicals ho atribueixen a la maquinària democràtica obsoleta. Exemple recent: la immobilitat per canviar els membres del Tribunal Constitucional, caducats fa mesos. Mentre l’economia imperi sobre els governants, serem objecte de manipulació tots. El pes de les imposicions seguirà recaient sobre la població més endèmica molts anys, fins assolir hàbits de victimisme i silenci.
Ramon Mas Sanglas – 27/6/2011