Esquerdes estructurals d’ensenyament

La cançó de les retallades fa un any que sona amb fets, però sense èxits de recuperació econòmica. A Catalunya vivim una segona edició que toquen i ballen a sanitat i el proper curs a les aules. És el joc de batalles polítiques i greuges autonòmics. La consellera d’Ensenyament acaba de marcar els primers compassos del curs vinent: dates de calendari i de vacances, itineraris curriculars, canvi d’horaris. Més pedaços i desafinaments. La partitura d’Educació continua pendent de composició perquè la direcció de l’orquestra no encerta amb els instruments i músics adients. Per què carregar-se la sisena hora? Desballestament de plantilles, hores de sortida i reducció d’una hora lectiva d’aprenentatge. Amb els recursos actuals de l’AMPA més algun petit increment es podria compensar i evitar –transitòriament- la retallada oficial de mestres i horaris. Tot és qüestió de prioritzar les activitats complementàries del centre. Seria un delicte contra la gratuïtat obligatòria? De ser-ho, la concertada està en permanent il•legalitat.
Prou terratrèmols si no volem sacsejades irreparables. Estem arranjant un model educatiu sortit del forn fa poc (LEC). L’acceptació de la llei pels dos partits majoritaris (PSC-CiU) no ha garantit la continuïtat en el transvasament de govern. L’excusa de la recessió –segons la consellera- obliga nous viratges. Invertir en educació, no és el futur del país? Les competències educatives, no estan totes transferides? Si la sostenibilitat d’ensenyament depèn dels pressupostos de la Generalitat, l’augment de professorat és assumpte intern, no estatal, i ve donat pel cens escolar o demogràfic anual.
Existeixen tres pecats originals i capitals, ja fossilitzats: Primer, la inestabilitat, solapament i canvis freqüents de plans d’estudi que han convertit les escoles en laboratoris temporals d’assaig acadèmic a costa de persones fràgils, desorientades envers el futur. Segon, el divorci entre escola i família degut a la manca de conciliació d’horaris i calendaris laborals i escolars. Tercer, –molt polèmic, intocable i mediàtic- , el dualisme enfrontat del servei educatiu públic i concertat. El fallit Pacte per a l’Educació que es va carregar la LEC està acumulant conseqüències contradictòries. Busquem només les solucions en l’escola pública centrats amb les oposicions, la sisena hora, la jubilació del funcionariat, la reducció d’interins. Oblidem la concertada –menys costosa a l’erari públic- amb la coartada utòpica del caràcter elitista o selectiu, com si no tingués dificultats greus amb un professorat que cobra menys i treballa més hores, el copagament familiar mensual de la sisena hora, el repartiment igualitari d’alumnat immigrant gairebé arreu. Aparquem la demagògia per afrontar l’educació del país sense lucre i amb equitat de béns per les dues bandes. Qui vulgui escola d’elit té la privada sense ajuts públics.
Els nòrdics no tenen tal bipolarització i paguen més impostos. És absurd centrar la qualitat del professorat públic en unes oposicions amb l’estabilitat laboral, privilegis de sou i jubilació. Parlar del tema no és tabú, és un sacrilegi. Tots els docents del país han fet la mateixa carrera: el magisteri o una altra llicenciatura. Per adjudicar les places vacants hi ha altres formes objectives amb menys trastorns anuals i traslladats del personal: en funció de les notes universitàries, cursos de formació, publicacions, experiència i antiguitat, sense ser opositor. Un model docent unificat, respectant l’ideari de la titularitat dels dos blocs –concertat o confessional i públic - , evitaria conflictes. El terme privatització és paradoxal. Un cos únic, amb la titulació requerida en cada nivell educatiu, facilitaria el lliure intercanvi i la col•locació del personal per especialitats i mèrits avaluats. Mateix treball, horari, salari i drets socials. Tot ciutadà té els mateixos drets a l’escola gratuïta i obligatòria que millor s’adapti a la seva ideologia o proximitat i no per raons econòmiques. Mentre continuï el fals debat d’escola rica o concertada i pobra -sinònim de pública- , no cicatritzaran les ferides del dualisme entre professionals del sector i la societat.
Que la conselleria té una entramat recargolat és innegable. Un pla d’estudis i la reducció del fracàs no es consolida retallant en prestacions i personal. La feblesa dels fonaments escolars debilita el nivell universitari, prou qüestionat. És vital retornar a la cultura de l’esforç, que no està renyida amb la tecnologia capdavantera. Arribarem a uns acords estructurals i pedagògics comuns si despolititzem la maquinària educativa i enterrem els interessos dels estaments implicats, començant per un mea culpa col•lectiu i sincer.
Ramon Mas Sanglas - 7/6/2011