Sistema democràtic malaltís

Les urnes dels darrers comicis van donar uns resultats que els partits han capgirat en alguna població, adjudicant l’alcaldia a la suma de partits minoritaris i no al guanyador. El mateixos jugadors s’han aplicat, arbitràriament, una combinació electoral sense comptar amb els espectadors votants –amos de la sobirania popular- , que han vist manipulat el seu vot un cop dipositat. L’autenticitat de la base legislativa s’ha vist tocada pels interessos de poder dels actors interessats. Quina garantia de neutralitat hi pot haver si els jugadors també són àrbitres?
Anem a la cúpula estatal de la justícia: el Tribunal Constitucional. Els components del mateix l’organisme volen netejar la pròpia consciència de la il•legalitat en que viuen per caducitat. Però, no se’ls permet dimitir. Paradoxa dels valors de la democràcia elemental. Els que ostenten la màxima expressió de la llibertat democràtica han de deliberar sota la pressió dels partits polítics majoritaris que es neguen renovar-los. Si estan supeditats als partidisme polític del país, ¿amb quina imparcialitat poden sentenciar o dirimir sobre contenciosos que denuncien els mateixos electors dels jutges? Si per definició haurien de ser apolítics, són qualificats i titllats de conservadors i progressistes, segons la procedència dels seus patrocinadors: el PP o el PSOE. Lligats de mans per nomenament, ¿on radica la seva llibertat judicial pròpia d’un Estat de dret? La praxis de tal servitud fou palesa en la sentència de d’Estatut que durà quatre anys, mentre que una tarda fou suficient per debatre la legalitat del partit Bildu. Les conveniències políticament correctes s’havien d’adaptar a cada cas amb totes les conseqüències.
Els estaments públics presumeixen de democràcia madura -pel temps transcorregut- , de model d’exportació, malgrat la ineficàcia de certs resultats. La ciutadania fa anys que reclama la modificació de la llei electoral, per exemple. El partidisme no és senyor del sistema amb candidatures fetes a mida. Ni la constitució d’un Tribunal Constitucional pot seguir sota criteris polítics. El santuari de l’autèntica democràcia és el poble únicament, que hauria de tenir l’última paraula en els dos temes, mitjançant referèndums oficials vinculants.
La corrupció econòmica i el tràfic d’influències ja formen part de la geografia política habitual en molts punts autonòmics per les interferències de càrrecs i la laxitud o nul control del poder. La rigidesa dels mecanismes de tot l’engranatge n’és el principal responsable d’aquell històric “tot lligat i ben lligat”, que va impregnar l’esperit del redactat de la Carta Magna. La resposta a tanta manipulació burocràtica, no solament ha traspuat al carrer amb els indignats, sinó que els actors de tal indecència se’n avergonyeixen. No volen ser culpables per més temps de la inestabilitat i exigeixen la normalització de l’alt tribunal del país. No parlem de simple vacuna immunològica, maquillatge o transplantament, sinó de renovació total del sistema elector.
Una vegada més, la crisi serà el tap d’ampolla del desori dels partits, més preocupats per abastar la Moncloa que solucionar els clams populars. Mentre el concepte polític estigui centrat en manar i no servir per igual des del govern o l’oposició constructiva, serem espectadors habituals de les lluites parlamentàries vergonyoses. Mentre els polítics s’obstinin en ser protagonistes de la seva democràcia anquilosada, la voluntat del poble estarà segrestada, continuarà postergada i a la deriva. Urgeix canviar tot l’aparell polític per recuperar la transparència dels fets i actituds, a fi de retornar la confiança als electors allunyats.
Ramon Mas Sanglas – 15/6/2011