Mancomunitat d’alcaldies

La fallida dinerària d’algun ajuntament –no poder pagar nòmines- ha forçat buscar solucions dràstiques. Aprenem a nedar amb l’aigua al coll. Les darreres eleccions municipals han fet surar dels calaixos factures impagades i xifres vermelles que treuen foc. Quan un bé comú necessari esdevé escàs, cal racionar-lo. La llarga permissivitat d’endeutament no posava fre a despeses innecessàries en salaris, personal i competències municipals impròpies. Per on començar la reforma i salvar les urgències? Nous impostos proporcionals, més repagament assistencial, reducció salarial, retallada en festes populars, supressió de serveis esportius i culturals, menys enllumenat públic, més crèdit a llarg termini, etc. En definitiva, sacrificar el benestar actual. Són mesures transitòries d’austeritat que poden ajudar sortir del pas. No sanejaran l’economia definitiva i créixer.
Hem d’obrir la finestra i veure més enllà per trobar opcions consistents. Un cas lamentable a imitar, Grècia: la reunificació administrativa d’alcaldies. Els grecs han donat el primer pas reduint la burocràcia i el sou dels alcaldes sense regidories. La mancomunitat de municipis ha absorbit moltes responsabilitats i càrrecs delegant serveis. Itàlia ha ensumat una mesura d’estalvi semblant. Berlusconi s’avançarà a la futura política conservadora espanyola? L’eliminació d’institucions supèrflues creades per la bonança és una regressió imprescindible en sequera econòmica. Mantenir-les amb més impostos o apujant l’IVA, a més d’impopular, -obligatori in extremis- és contraproduent: afavoreix el mercat negre, l’economia submergida i redueix el consum. A menys productivitat, més atur.
La mecànica d’ajustament municipal passa, ineludiblement, per canviar el model i l’estructura dels consistoris, la governabilitat dels pobles. Més participació directa, via voluntariat limitat, i supressió de regidories. Poblacions fins a cinc mil habitants amb un batlle, més un o dos tinents alcaldes competents i dedicació total, sortits de les urnes amb llista única, serien suficients per organitzar el funcionament municipal, convocar i dirigir els plens. La votació popular tindria l’última paraula, democràticament, cada dos o tres mesos, després de debatre les propostes de l’ordre del dia. Aquest és l’esperit originari de la governació, sense supeditació als partits. La burocràcia de l’alcaldia correspon a la secretaria oficial establerta per oposició estatal, més el servei tècnic municipal i l’administració auxiliar imprescindible. En ciutats mitjanes i grans caldria una distribució representativa per barris, zones o carrers. Mancomunar-se és associar serveis comuns amb finalitats d’estalvi i efectivitat. Un pas més, la concentració de petits nuclis poblacionals sota un sol alcalde votat per la majoria afectada. Els efectes econòmics positius serien immediats. Les solucions no poden ser mai tancades i universals. Poden sorgir excepcionalitats.
Actuacions similars, aplicades a escala autonòmica i estatal donarien un caire vital a les institucions polítiques desfasades, estàtiques, ineficients. La simplificació institucional de diputats i senadors –de dubtosa utilitat aquests darrers- seria la renaixença per a molts indignats que han marginat la política de les seves vides per raons òbvies. Aquest pas estructural definitiu és viable, únicament, amb una nova legislació integral dels partits polítics i de la maquinària electoral rovellada, amb permís de la Constitució.
Ramon Mas Sanglas – 15/8/2011