La triple A del president Mas

Austeritat, Aprimament i Agilitat. A costa de perdre poder adquisitiu, benestar i llocs de treball uns quants anys, el president Mas haurà tret el país de l’endeutament. És la primera impressió popular de la seva actuació. La màgia de les retallades catalanes farà ressorgir l’economia interior tot i regalant el 9% del nostre PIB en concepte de solidaritat estatal. La resta de comunitats autònomes, ¿aixecaran un pedestal al govern català per la seva dilatada generositat? El model alemany a la catalana. Si tots solets ens traiem les castanyes del foc i en coem pels altres, prou ploriqueig. La coherència dels fets és aquesta.
Aleshores, senyor President, ¿quin sentit té formular un concert econòmic propi per recaptar més si com a ciutadans autosuficients ja ens en sortim del caos i la possible bancarrota? Prou regateig, ens diran. El missatge oficial transmès a Europa és que Catalunya compliria amb els objectius de dèficit si el govern central complís amb el fons de competitivitat i de cohesió. Donada per perduda aquesta batalla el govern està lliurant la més dràstica i al seu abast: imposar les tisorades que calguin, a contracor de la ciutadania, malgrat rebi bufetades per totes bandes. No cal tanta heroïcitat. Busquem prioritats, millor repartiment equitatiu del diner públic i cadascú el que sigui seu. Posem topalls salarials raonables d’una vegada.
Si l’argument principal d’un nou pacte econòmic amb l’Estat central és revisar la llei de finançament, excessivament generosa segons les balances fiscals, no caldrà quan la crisi es doni per superada, si ara la suportem sols. Cap més autonomia redueix un 10% el seu pressupost en salaris, personal i institucions. Per què Catalunya ha de ser redemptora de l’endeutament aliè? Si l’aportació per solidaritat estigués ajustat a la realitat del 4% del PIB – segons el barem europeu- , tindria sentit l’esforç permanent dels contribuents catalans en benefici de la resta espanyola, sempre i quan les comunitats receptores contribuïssin amb la part corresponent d’austeritat.
La raó que justificarà el reajustament nacional de l’anomenat espoli fiscal català serà l’equilibri europeu. Espanya, no solament deixarà de rebre subvencions de la Comunitat Europea a partir del 2013, sinó que haurà de pagar a les nacions més pobres incorporades darrerament. A Catalunya li tocarà una bona part per les rendes elevades. Serà el moment d’aturar i racionalitzar la doble sagnia: espanyola i europea. Sense les mesures adequades la involució catalana seria un risc d’empobriment més que notable.
Els clams socials i la indignació del carrer no són prou valorats. Els criteris polítics i financers de les altes esferes s’allunyen de la ciutadania. Els valors de la pobresa i la riquesa tenen prismes i butxaques diferents. El 20-N serà un mesurador a escala nacional i autonòmica de la mútua simpatia entre polítics i votants. Si d’aquest resultat depèn la futura força negociadora del país a Madrid penjarem l’economia de Catalunya d’un fil. Som quelcom més importants, al marge d’unes eleccions i les voluntats polítiques a favor o en contra de la sobirania fiscal catalana. La pinya partidista majoritària vetlla pels seus interessos en primer terme. S’obliden que els del poble no són coincidents. Que el rigor i la contenció s’han de compartir amb un sistema democràtic obert i consultiu sense pals a les rodes.
Ramon Mas Sanglas – 8/8/2011http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-triple-a-del-president-mas/