El pastís de les eleccions

La suposada bona fe de destacats polítics, quan s’acosten eleccions, fa dir autèntiques aberracions, impròpies de l’autor i d’un país que presumeix de maduresa democràtica. El senyor Bono, president del Congrés, “aposta per un govern bicèfal entre PSOE i PP”. Que els dos grans s’ho amaneixin i es cruspeixin els pastís. La resta de partits poden desaparèixer del mapa polític? Més clarament, les engrunes cap a l’oposició.
Aquest senyor, s’oblida o no aplica tres principis bàsics: que només el poble és sobirà i decisiu, que els partits no són imprescindibles per governar un país, que la llei electoral actual està denunciada milions de vegades per interessada, injusta i poc representativa. Per què es neguen renovar-la? S’atribueixen el dret a posar-se d’acord entre ells i repartir-se el caramel del seu govern. La inèrcia de tants anys els ha convertit en amos –es creuen- , quan són servidors temporals. Uns comicis serveixen per avaluar quatre anys de gestió governamental. Que el poble faci fora qui vulgui, i si cal, tots. Foc nou i barca nova. El poble no s’alimenta d’ideologies de dretes o esquerres, necessàriament. El poble vol gestors modèlics dels nostres impostos, menys i eficients. El patriotisme no justifica la bicefàlia i el millor enteniment, senyor Bono. Si té un mínim respecte per totes les opcions polítiques nacionalistes de la península i les illes el PP i el PSOE només en són dues, encara que destacades. Per què no entrar al govern sense pertànyer cap partit polític o minoritari?
Les presses per asseure’s a la taula del banquet crea aquest “nerviosisme electoral”. No fora cas quedessin sense cadira. Lamentable veure les eleccions com una cursa ambiciosa al poder. Pagar peatge, per tenir un racó com a invitat? Sí, li reconec, senyor Bono, molts pactismes postelectorals són peatges cars i contra la voluntat de certs votants. Els interessos i les solucions urgents del ciutadà no poden dilapidar-se alegrement per conveniència dels polítics. Si hem d’estar –diu- “abans amb el país que amb el partit”, ¿per què no escolta primer la veu popular de la indignació?
Ramon Mas Sanglas – 5/8/2011