Les autocrítiques polítiques vessen a dojo quan s’acosten eleccions. Els candidats s’entendreixen i enyoren l’escola de la democràcia més genuïna. Repassen els apunts i manuals empolsinats durant la legislatura. Sense oblidar el partit, s’estoven per oferir benvolença, reformes generoses i apropament. Tots aspiren ser alumnes demòcrates retornant a les aules de la humilitat i el bon servei desinteressat. Tots aporten solucions als problemes. Ens faran tornar amnèsics? ¿On eren aquests mateixos personatges durant els tres anys i mig transcorreguts com a mandataris i a l’oposició? Les oportunitats reformistes que els ciutadans indignats mai han callat estaven a les seves mans. ¿Per què es dilueixen les idees de canvi quan són executables i ara emergeixen de les seves ments com a imprescindibles i originals? Les reformes institucionals caduques, la llei electoral tancada d’amiguismes, la corrupció econòmica dels partits, l’abstencionisme popular per desafecció són xacres polítiques petrificades i desoïdes per sistema. La resposta no pot ser altra que el muntatge democràtic és artificial, oportunista i desmembrat de la realitat.
En cada cicle electoral es produeix una sacsejada entre polítics i societat. Per renovar la credibilitat els aspirants perden l’oremus buscant la pedra filosofal amb les millors ofertes del mercat. L’acritud de la inestabilitat estiuenca per l’embogiment de les borses internacionals ha truncat les vacances de governants i diputats. Més mesures restrictives socialistes, ¿malmetran el programa electoral silenciat del PP? Quines aportacions realistes quedaran per desvelar en la pròxima campanya d’uns i altres? Tant és. Mentre la llei electoral continuï a les beceroles i la manipulació estructural sigui partidista, el poble romandrà sodomitzat.
Els bons alumnes destaquen al principi de curs i reïxen per la seva constància. Les curses maratonianes abans dels exàmens són efímeres per falta de fonament. La iniciativa política preelectoral no consisteix en anunciar eterns cants de sirena com la supressió de Diputacions i el Senat. És tracta de desmantellar tots els nius aferrats i vells que donen aixopluc a milers de càrrecs sobrers. Nòmines i jubilacions molt sucoses estalviables. No hi ha drets polítics sense deures satisfets. Traspassar una línia vermella és una violació flagrant que hauria d’allunyar tot governant de les urnes sistemàticament.
L’assignatura de la crisi ha enfrontat mandataris i votants. Retallades, manifestacions i la manca de treball creen crispació i tensió relacional. Les prioritats no són les mateixes als ulls d’un conseller i d’un aturat sense ingressos. Escoltant qui pateix la cruesa diària, ¿no s’aparcarien reformes improcedents per injustes o inoportunes amb millors alternatives? L’escola democràtica a peu de carrer alliçona tant o més que des del cim magistral del poder. Si el país visqués en estat permanent d’avaluació governamental, polítics i ciutadans –mestres i alumnes- evitaríem confrontacions radicals. Preparem-nos al sermoneig de la tardor. Però, sobretot, pensem en totes les conseqüències, catalanes i espanyoles, a l’hora de votar.
Ramon Mas Sanglas – 22/8/2011
En cada cicle electoral es produeix una sacsejada entre polítics i societat. Per renovar la credibilitat els aspirants perden l’oremus buscant la pedra filosofal amb les millors ofertes del mercat. L’acritud de la inestabilitat estiuenca per l’embogiment de les borses internacionals ha truncat les vacances de governants i diputats. Més mesures restrictives socialistes, ¿malmetran el programa electoral silenciat del PP? Quines aportacions realistes quedaran per desvelar en la pròxima campanya d’uns i altres? Tant és. Mentre la llei electoral continuï a les beceroles i la manipulació estructural sigui partidista, el poble romandrà sodomitzat.
Els bons alumnes destaquen al principi de curs i reïxen per la seva constància. Les curses maratonianes abans dels exàmens són efímeres per falta de fonament. La iniciativa política preelectoral no consisteix en anunciar eterns cants de sirena com la supressió de Diputacions i el Senat. És tracta de desmantellar tots els nius aferrats i vells que donen aixopluc a milers de càrrecs sobrers. Nòmines i jubilacions molt sucoses estalviables. No hi ha drets polítics sense deures satisfets. Traspassar una línia vermella és una violació flagrant que hauria d’allunyar tot governant de les urnes sistemàticament.
L’assignatura de la crisi ha enfrontat mandataris i votants. Retallades, manifestacions i la manca de treball creen crispació i tensió relacional. Les prioritats no són les mateixes als ulls d’un conseller i d’un aturat sense ingressos. Escoltant qui pateix la cruesa diària, ¿no s’aparcarien reformes improcedents per injustes o inoportunes amb millors alternatives? L’escola democràtica a peu de carrer alliçona tant o més que des del cim magistral del poder. Si el país visqués en estat permanent d’avaluació governamental, polítics i ciutadans –mestres i alumnes- evitaríem confrontacions radicals. Preparem-nos al sermoneig de la tardor. Però, sobretot, pensem en totes les conseqüències, catalanes i espanyoles, a l’hora de votar.
Ramon Mas Sanglas – 22/8/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada