Balanç polític i desenganys

Fer balanç d’un any de govern és una obligació política i un dret del ciutadà. No coincidiran les opinions d’uns i altres. Les justificacions del President no convencen. Les retallades, moltes inevitables, són doloroses per injustes, mal aplicades i pitjor repartides, com educació i sanitat. Necessàries per eixugar dèficits, però incoherents per crear llocs de treball i augmentar el consum. Portem un any de restriccions autonòmiques i ara ens arriben les primeres tisorades del govern central. Dues administracions que no es posen d’acord i carreguen sobre les mateixes víctimes. Els dos governs de dretes han coincidit en què els rics són intocables a l’hora de la proporcionalitat dels impostos. Per la banda baixa l’escala impositiva s’aplica correctament on queda atrapada tota la classe mitjana, pobra i els jubilats. A partir dels 300.000 euros, gravats amb un 7% complementari, la resta queda exempta de tributació. Aquests milers i milers d’afortunats que escapen del nou tribut fiscal de la crisi són els diners que el país necessita per sortir definitivament del pou. La falta de moral i coratge dels polítics per aplicar de manera progressiva la reforma contributiva universal farà que tinguem que suportar una segona i tercera tanda de retallades amb un nou IVA i la cruesa de reformes laborals.
El desengany social ha estat més impactant perquè les ànimes de bona fe havien cregut en la paraula del candidat del PP: “no apujaré els impostos i augmentaré l’ 1% totes les pensions”. Més del 50% dels jubilats veuran disminuïdes les seves nòmines per l’increment del 2% al seu IRPF. On trobem la causa del trencament de la paraula donada? En el 8% del dèficit estatal i autonòmic enlloc del 6% convingut en el traspàs modèlic de govern. La urgència recaptatòria és una arma molt perillosa. Hisenda té ben controlats tots els ingressos dels contribuents, també dels poderosos banquers, els sous dels polítics, futbolistes i alts càrrecs de totes les administracions del país. Els càlculs i la retenció sobre la massa treballadora és automàtica. Però el calendari polític sobre el control de les grans fortunes i capitals evadits continua en suspens fa molts mesos. S’han conegut els salaris anuals escandalosos de directors bancaris. L’Estat pot intervenir i trencar convenis laborals abaixant nòmines i augmentar hores de treball per decret llei i ¿no pot modificar les remuneracions de directius bancaris sufragades amb diner públic del contribuent? Coneixem clubs de futbol de primera que es permeten fitxatges multimilionaris i deuen milions a la Seguretat Social del seu personal i jugadors. La sensatesa més elemental de la comptabilitat i la justícia ens diu que la gestió està mal repartida en perjudici del benestar social.
Tot polític hauria de representar els interessos del poble, no del partit. És la primera funció competencial d’un bon gestor. El bon polític, escolta i ensuma què cal fer, malgrat no li agradi. Aquest anar a contracor és el plus de valentia exigit en moments difícils. Amb el feble i pobre tothom s’atreveix. Però, plantar cara al prepotent, a l’amic deutor de favors rebuts i amb qui no es pot quedar malament, és dur. Aquí es mesura la talla del governant imparcial. El benestar té un barems de mínims, ¿per què no de màxims quan són drets universal i de l’erari públic?
Senyor Mas, Madrid no ens traurà les castanyes del foc. Sabem que el pacte fiscal no vindrà sol, ni amb una consulta popular favorable, perquè no és vinculant per a l’Estat. Aleshores, ¿fins quan serem pidolaires? Continuarem pagant la quota de solidaritat submisament i esperarem la bona voluntat d’una majoria absoluta centralista eternament? No és refugiï en el poble. Si Madrid és morós vers Catalunya, el Parlament ha de prendre decisions legals de tancar caixa i equilibrar les balances fiscals. Els catalans tenim seriosos dubtes sobre aquest impàs: som primer nosaltres –que paguem massa- o els espanyols receptors de la solidaritat excessiva? Si a nivell autonòmic, el govern de la Generalitat es mostra feble per exigir els impostos als rics de casa, ¿serà capaç de posar a ratlla el govern central malgrat sigui amb la desobediència tributària? L’asfíxia econòmica és irrecuperable com la vida mateixa i els catalans no som suïcides. És a dir, la paciència té un límit i els recursos un temps de caducitat.
Ramon Mas Sanglas – 3/1/2012