Immersió lingüística i cultura política (NE)

La persona pública que no predica amb l’exemple ven fum. Molts polítics són venedors circumstancials. Justificar uns interessos de partit tergiversant la realitat a contracorrent, com la immersió de la llengua autòctona en el seu àmbit escolar, és una perversió. Sense recordar els plets judicials entorn del català els conservadors han utilitzat la llengua segons l’oportunisme de cada moment.
Per apaivagar les brases que va atiar fa uns mesos, el PPC es mostrà discret en campanya electoral en aquest tema. Va intentar minar amb tacte i subtilesa la llengua vehicular introduint un nou element: la llengua estrangera obligatòria a l’escola. El trilingüisme és un refugi camuflat de l’anticatalanisme polític. Una entrada pel darrere. De pas, deixa colar l’ intent de la imposició castellana per la porta lateral i paral•lela a la catalana amb un 50% cadascuna. De no aconseguir-ho, proposa un repartiment proporcional de les tres llengües en un 33%, respectivament, menys impactant que la immersió del castellà pel broc gros. El departament d’Educació i les escoles saben que explicar ara en anglès un terç de les àrees comunes és impossible, ni l’alumnat està preparat. Actualment gran part del professorat està en fase formativa de la llengua anglesa i requereix temps. No poden exigir de cop i volta als professionals uns canvis idiomàtics en el sistema didàctic de la seva especialitat. Ja dominen les dues cooficials de Catalunya, evidentment, però no una tercera per obligació curricular. Les noves fornades del gremi faran canviar el panorama arreu del país per exigència universitària de la professió.
Exigim professionalitat a tothom. Parlem dels polítics, especialistes en reglamentar la vida del altres. ¿Quins estudis universitaris mínims d’especialització es requereixen per formar part d’una candidatura electoral i ser membre d’un Congrés, Senat, Parlament autonòmic o Consistori local? Tot espanyol major i legal pot ser candidat, diu la Constitució. No parla de qualificacions mínimes, sí de partits. Vet aquí la coixesa intel•lectual de tot un muntatge partidista d’interessos. El poble rebutja la tecnocràcia imposada a dit, i amb raó. El polític la critica per ser la competència. Pitjor és, però, la ineficiència política. ¿Per què no passen tots els futurs governants pel sedàs de la formació política específica –un màster, per exemple- abans de passar per les urnes, nominalment i sense camuflatges ni amiguismes de partit?
El comú denominador del saber polític són els idiomes del país. A nivell nacional el castellà, el català i el gallec per a tot governant espanyol. L’ èuscara seria una excepció pel seu origen no romànic. L’obligatorietat de les tres permetria exercir la llibertat d’ús de les cooficialitats lingüístiques de la nació en les Cambres espanyoles sense cap despesa d’intèrprets, amb l’única excepció basca. L’anglès hauria de ser un condicionant cultural elemental i obligatori de tot polític soci de la Comunitat europea. És d’ús habitual com a llengua internacional d’informació i comunicació. Vist el panorama, ¿com gosen imposar un trilingüisme escolar sense donar-ne exemple com a polítics?
El més greu és la politització de l’escola des d’un centralisme uniformador en contra de les llengües perifèriques minoritàries. Mentre a Catalunya l’ús del castellà al carrer, als medis de comunicació orals, escrits i a casa superi en percentatge, el català s’ha de tutelar a l’escola sense cap reserva. Els adults que frenen l’aprenentatge d’una llengua cooficial als fills posen traves al seu futur professional i cultural si pensen treballar en una Autonomia amb llengua cooficial. La cultura no té fronteres. Només les posa la ment obtusa.
Ramon Mas Sanglas – 28/11/2011