Els poders del silenci i l’ambigüitat

Són les dues armes polítiques més potents del govern central i català. El silenci sobre un futur incert i desconegut pendent dels avatars europeus, del senyor mercat capitalista. L’ambigüitat política de la intencionalitat, l’antònim de la seguretat, els permet navegar entre les aigües turbulentes de la crisi, baluard del muntatge reformista i escut de totes les retallades. El govern estatal ha passat la prova de foc de la primera vaga general sense immutar-se. Ans el contrari. Treu pit per agafar noves dreceres restrictives de més calatge i amplitud. La supèrbia o la virtut de poder prescindir dels socis europeus l’ha encoratjat fins el punt de voler fer diana amb els més intocables: els morosos de capitals evadits i l’economia submergida de baixa intensitat. ¿És una estratègia més per comprar el silenci popular o una mostra radical d’energia política? El temps té la resposta.
El ministre d’economia està pregonant arreu d’Europa la valentia de l’Espanya abatuda pel dèficit i l’endeutament. El Consell de ministres setmanal ha posat la directa legislativa emparat en la majoria absoluta del Congrés. Ni sindicats, ni oposició, ni manifestacions, ni vagues aturen l’afany reformista que havien silenciat abans de les eleccions generals i andaluses, posposant els pressupostos estatals. De moment els sembla una entrada triomfal a costa de més sacrificis i més atur. La reforma laboral és prou sensata i afortunada sense fruits a la vista? El poble espera signes diferents i canvis polítics que els mateixos governants no ignoren, però, que ni volen ni s’atreveixen. El cop de gràcia és la reforma del sistema electoral, del partidisme polític del país i tota la parafernàlia supèrflua de l’estructura governamental. Mentre s’encobreixi l’arrel del mal del món financer a costa d’una democràcia velada, l’agonia de les víctimes del capitalisme no tindrà final.
Catalunya i Madrid estan en un duel dialèctic, ideològic i econòmic a mort. El desenllaç del tercer urgeix per raons de supervivència. Els dos primers ja són històrics, insolucionables. El partit del govern català ha fet un tomb polític envers un sobiranisme nacional, però, té tota la maquinària econòmica encallada. El sistema està amenaçat d’una parada cardíaca si els catalans no aconsegueixen d’immediat la recaptació i administració fiscal pròpia com sigui. Si sanitat i educació són les joies intocables del benestar social fa més d’un any que es viola aquest principi més que utòpic. Fins quan l’ambigüitat del President per convocar un referèndum popular? Som presoners per quàdruple partida: de les retallades nacionals, dels ajustaments autonòmics, del dèficit que generen els préstecs demanats i de la morositat del govern central. Tres-cents anys de paciència i generositat, ¿no avalen una decisió popular definitiva? És hora que els ciutadans diguin la seva en situació d’emergència i no quedi tot en mans dels interessos partidistes que imperen en la Generalitat amb el vist i plau de Madrid. Si “mana qui paga” apliquem la dita. No confonguem el contribuent amb el polític, si ens creiem demòcrates per un momenhttp://www.blogger.com/img/blank.gift. El vot delegat té uns topalls. Veritablement els nostres governants saben on van i cap a on ens volen dur? El poble està tip de deliris de grandesa política i cansat d’esperar al governant amb vocació de servei i no de servir-se. Mentre plani l’ombra de la corrupció sobre els nostres mandataris estaran mancats de dignitat personal i de credibilitat ciutadana sobre unes reformes de dubtosa equitat social. Només amb el seu exemple individual i col•lectiu obriran el camí de la transparència i la recuperació de la confiança.

Ramon Mas Sanglas – 10/4/2012

http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/els-poders-del-silenci-i-l%E2%80%99ambiguitat/