Perdó, volia dir les
mitges veritats, sense ànims d’ofendre ningú. Qui són els enganyats? El poble,
molts votants de fa cinc mesos. Els andalusos van estar a punt de caure en el
parany del silenci i l’engany (“no tocaré
mai sanitat i educació”) fa un mes. Si Espanya fes eleccions novament ara,
de quins governants, nets de falsedat i purs de boca, ens podríem refiar? Pels
seus fruits els coneixereu. Ni ells mateixos es creuen què diuen i contradiuen
en pocs dies i hores. Vivim improvisacions i incoherències dintre el mateix govern
i a remolc de les ordres del “senyor/a mercat europeu”, que no volen posar-li
cara i ulls i que tots coneixem.
Catalunya (CiU) va
festejar el PPC per aconseguir la seva l’aliança i aprovar els pressupostos de
la Generalitat. Ara el PP (Montoro) exigeix de CiU el mateix canvi de moneda
envers Madrid, gratuïtament, “per
responsabilitat, unitat, col·laboració i cooperació, com la que té el Govern
d’Espanya amb Catalunya”. El ministre fa taula rasa dels deutes del govern amb
els catalans. És més, s’oblida de la solidaritat del 8% durant 35 anys. Ens
exigeix que acceptem les retallades nacionals perquè som espanyols i hem de
salvar la nació. L’importa un rave les retallades autonòmiques que patim any i
mig per culpa de la malversació política, de l’espoli fiscal i la morositat
estatal d’anys anteriors. “No hi ha
diners”, diu. Si Catalunya en tingués no demanaria ni els que li pertoquen.
Tot i això –perversió política- hem de seguir pagant la quota excessiva de
solidaritat fent més préstecs, i sentir-nos acusats de poc col·laboradors. Per
més humiliació, hem d’estar agraïts al govern d’Espanya per la seva cooperació.
Prou befes i teatre dolent. Volem actors nous –no titelles- , un guió creïble i
transparent. Cauran els convergents en braços del PP, una vegada més, escoltant
els cants patriòtics d’una sirena provocadora, falsa i absolutista? No són
imprescindibles. No és qüestió de pes polític sinó de coherència, dignitat i lleialtat
que demana Catalunya amb el seu NO a uns pressupostos devastadors per a la
sanitat i educació.
La política
catalana del festeig amb Madrid ja dura massa anys. Al president Pujol no li va
funcionar com esperava amb el “peix al
cove”· Ara diu no tenir arguments per contradir als independentistes.
L’actual president, amb senyera sobiranista, no vol espantar el galliner i
busca un utòpic pacte fiscal (poc clar pel contribuent) per salvar l’economia
catalana sense oxigen. En els darrers sondejos del govern central ha trobat
l’espasa i la paret al respecte. Canviarà de parella de ball? ERC s’ha brindat.
Continuarà molts anys el joc de les mitges veritats per amainar la ciutadania
que ja ha perdut el nivell de benestar del segle XXI? Estem prou bé encara i
podem aguantar més o som masoquistes d’arrel?
Senyor Montoro i
ministres reformistes: Catalunya fa mesos que ”recapacita” i practica les polítiques d’austeritat quan moltes Autonomies
del vostre partit ni han començat. Si cada una és responsable del seu dèficit, -
no a costa de les altres- el balanç final serà positiu. Uns i altres, amb
mentides recíproques, no salvareu el país carregant sempre el mort al més
feble, el treballador. Què tindran en comú –CiU i PP- que es barallen però,
s’atrauen? Simulen distanciament, però es necessiten. La sang política es
ramifica en grups afins per empatia. Si l’hàbit no fa el monjo, la bandera
tampoc canvia la ment del polític. Reconegueu la vostra incapacitat de trobar
la llum sense més temptejos i passeu la paraula al poble per decidir el seu
futur, si us falta valentia i honestedat per exigir als més rics la part que
els correspon aportar i no els goseu imposar.
Ramon Mas Sanglas –
23/4/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada