“No sortirem d’aquesta crisi sense Catalunya”,
diu Montoro. Tres derivades d’aquesta afirmació capciosa: Primera, el sarcasme del ministre, que posa els catalans davant la
crisi d’Espanya com una autonomia culpable del dèficit espanyol. Segona, la perversitat ideològica del
Partit Popular exigint-los fer de salvadors sostraient recursos autonòmics via
pressupost i no pagant els deutes pendents. Tercera, l’amenaça d’intervenir Catalunya si incompleix el nivell d’endeutament
permès. La suposada democràcia del país
i els drets d’un Estatut orgànic, ¿de què serveixen, senyor Montoro? Si pretén
esborrar les Autonomies del mapa parli obertament sense laberints. La
centralització i l’espanyolitat imposada no són armes inversores positives.
Mentre la política econòmica no anul·li les despeses sense rendibilitat (AVE i
aeroports buits), quedaran desateses les necessitats nacionals de gran magnitud
productiva, com el Corredor del mediterrani. Les estructures noves no creen
riquesa per se, fomenten la que
existeix in situ. Senyor ministre, sigui
conseqüent amb Catalunya si la necessita al costat d’Espanya.
El president Mas
pensa tirar la tovallola a l’any i mig com a resposta? Està cansat de lluitar
amb els seus adversaris del Parlament? Té un pla B desconegut per validar el
seu lideratge a les urnes amb una majoria absoluta? Tres incògnites que demanen
dues condicions per anticipar eleccions amb èxit: la unitat parlamentària prèvia amb
la força estatutària del 30 de setembre del 2005 i el recolzament popular del
10-J del 2010. La salvació financera, per davant d’ideologies partidistes, podria
ser un fet amb tres principis programàtics comuns: pacte fiscal ben definit amb
hisenda pròpia, la regulació regressiva de la quota de solidaritat (del 8%
actual fins el 4% europeu), el cobrament dels deutes estatals. Tot plegat per
tornar a la normalitat inversora sense la tercera retallada i garantir la
sostenibilitat del sistema sanitari i educatiu propi. Amb aquests actius no
caldrà la intervenció de l’Estat perquè es podrà eixugar el dèficit i
dinamitzar l’economia en benefici dels catalans i espanyols. ¿Què espera el
Parlament debatre el tema del concert econòmic i referendar-lo per la
ciutadania? Urgeix el diàleg entre tots els partits defensors de Catalunya i fer pedagogia interparlamentària en pro
d’un govern de concentració per plantar cara Madrid. El desconcert social
de les restriccions autonòmiques no són bons precedents pels convergents per
fer una escapada en solitari i guanyar protagonisme.
Senyor Mas, el
voler no sempre és poder. El NO d’Espanya al pacte fiscal és una realitat.
Retenir diners dels contribuents en una Agència Tributària catalana és tant
viable com les represàlies de Madrid no donant servei i cobertura a les
transferències de Catalunya. Ull per ull mai no és cap sortida. La confrontació
és inevitable perquè l’Estat no vol perdre el control de la principal font
d’ingressos del país. Estan preparats els diputats catalans per assumir totes
les conseqüències? Per separat el desastre és segur. Expliqueu-ho molt bé al poble, i el tindreu al costat, si
l’exemplaritat política, la transparència i la honestedat acompanyen la
proposta.
Escoltar veus
paral·leles és una obligació: “autonomisme
diferencial de Catalunya” (PPC) o “pacte
federalista unitari” (PSC). Si els vocables responen a la mateixa realitat
de recaptació, ¿tant difícil és acordar la terminologia? Amb o fora de la LOFCA
és secundari. Per què fer-ne un problema polític quan és únicament econòmic?
Creeu un comissió mixta de tecnòcrates i apolítics imparcials, si cal, per
combinar l’equitat contributiva del poble amb els seus drets democràtics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada