Els republicans del país de festa major

De motius sempre n’han tingut per posar una monarquia qüestionada contra les cordes. Al segle XXI només s’entén una reialesa actualitzada per servir el poble sense estirabots tribals de segles passats. L’últim episodi de cacera major del cap major de l’Estat en terres africanes ha posat en alerta roja al ciutadà que ja dubtava de l’eficiència d’un règim monàrquic, d’imposició franquista, sense passar per les urnes. No es tracta de fer llenya de l’arbre caigut per culpa d’un elefant abatut, prou escandalós pels defensors del món animalista protegit i la sensatesa. És tot l’entorn circumstancial de penúria econòmica del país que ha encès els ànims, especialment dels republicans, que han obert la veda amb tota mena d’especulacions sobre la monarquia. No és tabú ni prohibitiu parlar-ne quan alguns dels seus membres s’han destacat per la poca ètica o conductes suposadament corruptes en contra dels principis que professen verbalment. Tot mandatari ha de donar exemple viu dels seus consells per aportar llum en temps de foscor i crisi, amb la proximitat i no la llunyania.
Monarquia o república. Un dilema vell, quant als costos, la seva necessitat i els serveis. Una, hereditària i l’altra, amb presidències votades periòdicament. Qui ha posat sobre la taula el tema de l’abdicació o del relleu monàrquic està qüestionant una figura històrica, mai imprescindible, si creiem en un Estat democràtic i en el dret a decidir. Aquest seria el coratge polític més noble, -per no dir obligatori- sobre el futur de la Corona espanyola: fer un referèndum vinculant al respecte i no el simple traspàs de pare a fill, modificant la Constitució segons el resultat de la consulta. Ignorem la voluntat majoritària dels espanyols. En d’altres monarquies europees, plenament acceptades, no es dóna tal opacitat en el sistema successori reial i el seu pressupost controlat. L’enfortiment de les institucions comença pels membres de dalt, adaptats als serveis polítics necessaris del moment, sense protocols banals i ancestrals.
Les mitges veritats encara ofenen més. Sense valorar l’oficiositat del safari de caràcter privat, el ciutadà no tolera els subterfugis i les declaracions contradictòries per evadir responsabilitats, imperdonables quan el delicte recau en un simple treballador per qüestions insignificants. La recent reforma laboral contempla alguns exemples sancionadors. Fins quan el privilegi de la impunitat per als polítics i figures institucionals rellevants? La societat no pot lluitar contra el colós del capital destructor del seu benestar, però està al seu abast triar i exigir uns governants justos dins del sistema, si la democràcia no és un fantasma mental.
La perplexitat del cas caurà en sac foradat un cop ofegat el ressò mediàtic? Una disculpa personal i pública del mateix monarca no és suficient. La credulitat en les institucions no es guanya amb paraules sinó fets i una revisió legislativa en profunditat sobre els drets i deures de les altes jerarquies de la nació. Tot greuge comparatiu amb la ciutadania s’ha d’abolir per omplir de contingut equitatiu el poder democràtic dels pobles i les persones davant la llei.
Ramon Mas Sanglas – 18/4/2012