El terror de les majories absolutes

Siguin de dretes o d’esquerres. No haurien d’existir. Als polítics votats se’ls hauria de castigar a entendre’s entre ells per governar unitàriament, ja que representen opcions plurals democràtiques. Els poders absolutistes arreu del món han escrit una història frustrada del seu país. Des dels imperis remots fins els darrers models més radicals de comunisme tots han tingut un final apocalíptic o desagradós com les dictadures. Sabem que els cicles polítics actuals són de més curta volada, afortunadament, perquè el món cultural roda a gran velocitat. El pensament, l’economia mundial, la tecnologia i la informació mediatitzen part dels poders polítics que condicionen la seva variabilitat inestable. Les democràcies, enemigues de tot absolutisme, fan de sentinelles per evitar mals majors. Confondre un bon lideratge polític amb la lluita pel monopoli de l’Estat per gaudir de barra lliure, fer i desfer sense cap oposició sòlida, és carregar-se l’essència d’un poble democràtic.
El silenci de l’opinió pública no es compra, es guanya el seu beneplàcit amb l’exemple del líder i tot l’ equip de govern. Un exemple dels últims mesos: Portugal. Fa dies que no és notícia preferent com a país condemnat a una fallida que semblava inevitable. No hem vist enfrontaments lusitans públics. Ni vagues salvatges, ni manifestacions incendiàries a l’estil grec. Què ha passat? Tots els partits polítics, sense excepció, des de la dreta més reaccionària fins el partit comunista, s’han posat a treballar de forma unificada retallant de forma dràstica els seus privilegis i salaris. El ciutadà portuguès ha seguit l’exemple fins reduir-se tres pagues anuals de les seves nòmines fent la mateixa feina. Les reformes a la baixa són acceptades quan comencen per alt, pels líders de l’Estat. No parlem d’engrunes o simples gestos de bona voluntat. La classe política catalana i espanyola ha participat només simbòlicament en les retallades del treballador públic i privat, quan els salaris d’uns i altres no són comparables, acompanyats d’uns complements remuneratius superflus, intocables, quantiosos i alguns vitalicis. Si a les nimietats del sacrifici polític s’hi afegeix tot el reguitzell de corrupció que arrossega d’anys l’entorn mandatari espanyol, queda justificat el nerviosisme pessimista de la societat davant les reformes i la pèrdua de confiança.
La descoordinació entre els mateixos governants crea incredulitat i desgavell estatal. Declaracions personals desafortunades sobre el present i futur de les Autonomies o el funcionariat, només atien el foc de la inseguretat econòmica. La perillosa majoria absoluta que enforteix la seva moral no dóna dret a promoure projectes poc madurs, i menys, suplantar l’obligació del diàleg amb les forces contrincants i desoir els sindicats. Disposar d’una majoria no és sinònim de posseir la raó i tota la veritat. Si Portugal ha sabut forjar un govern de coalició, ha estat gràcies a les renúncies ideològiques partidistes plurals en bé de l’economia del país. Tot el contrari del què veiem al Parlament català on el posicionament radical en dos bàndols fragmenta la unitat que necessita el poble per subsistir. Quan l’objectiu comú és sortir de la crisi, uns i altres han de trobar vies justes de finançament. L’Estat central tampoc pot carregar als ens autonòmics el mort que rep d’Europa amb la morositat i més retallades com a moneda. Si Catalunya intenta la sortida amb un pacte fiscal referendat i vinculant, trobarà el corró absolutista del PP que barrarà portes. Com que l’autodeterminació econòmica no serà compartida per Espanya, l’opció independentista serà una fita in extremis que podrà tenir graus progressius d’intensitat: des d’una desobediència fiscal -pagar a hisenda catalana sense transferències estatals- ,fins la segregació territorial amb la supervisió europea. A quin preu de servitud pagarem les restriccions del benestar per no perdre la democràcia i el dret a decidir? El temps dirà si haurà valgut la pena i quines alternatives més racionals s’han llançat per la borda: l’equitat de sacrificis entre rics i pobres i una millor dosi compartida de coratge i humilitat política entre els governants.
Ramon Mas Sanglas – 16/4/2012