És la fita velada
de la nova reforma educativa encoberta per la crisi. Ensenyament obligatori amb
menys funcionaris i més hores. Menys universitaris a costa de la seva butxaca i
poques beques. Esquiven el nom privatització
de tal intencionalitat per salvar les formes demòcrates. No puc oblidar el
cavall de batalla de l’escola concertada des dels anys 70: aconseguir
l’analogia retributiva amb l’escola pública quan la nòmina d’un professor
funcionari gairebé doblava la nòmina d’un homòleg de la privada. Després de
trenta anys de palestres sindicals –amb comptades vagues laborals dels
treballadors atemorits per les represàlies patronals- és va aconseguir
l’equiparació en els conceptes salarials bàsics. Però, quedava i queda pendent,
l’homologació horària entre els dos sectors, molt distant, especialment en la
secundària i BAT: 18 hores lectives setmanals en la pública (ara seran 20?) i 24 en la concertada. Caminem cap a
l’homologació inversa per estalviar. S’atenuarà així el greuge comparatiu del
gremi privat sense reduir hores de classe. És penós que Espanya sigui el
penúltim país europeu en inversió educativa (Hongria, el darrer) per falta de
pressupost, quan no es regateja al ministeri de Defensa, per exemple. Les
retallades dels docents amb més dedicació i menys sou han de suplir la
insuficiència pressupostària oficial. Tota una contradicció dels informes Pisa
que reclamen més diners i dedicació personalitzada. Educació i sanitat esclaves
d’un model econòmic quan tenim institucions supèrflues com el Senat, consells
comarcals i Diputacions amb milers de càrrecs altament remunerats.
Potser no interessa
un èxit col·lectiu de bons resultats per imposar la selecció natural basada en
l’esforç. Tornem a l’elitisme del bon alumne que camina sol? Si la fortuna
familiar l’acompanya tindrà una plaça universitària reservada. Filosofia
pràctica de la vida: per què preparar tants metges i tècnics superiors si no
tenim futur laboral a curt i mig termini? És la perspectiva de la nostra dreta
governant amb un increment del cost de matrícula fins un 66% i el camuflatge
d’uns ajuts ridículs, aquí i a l’estranger (Erasmus). El saber no és patrimoni
dels rics únicament. L’empobriment del benestar no té perquè repercutir en els
béns culturals com en èpoques passades de trist record.
On són les
competències autonòmiques de la LEC? Catalunya porta més de tres dècades amb
una forta cohesió social entre els nouvinguts i els autòctons. El professorat
de poblacions com Vic, Manlleu, Salt i barris humils del barcelonès s’han
deixat la pell per assolir la inserció lingüística i cultural de tot alumnat
sense discriminació de pública i concertada. L’augment de ràtios per aula és un
mal menor en grups estàndards, però una barrera per a les ments febles i la immigració.
És un greu error creure que el futur generacional estarà en mans d’uns pocs “talents” quan el món industrial, no directiu,
reclama mà d’obra qualificada sobre bases sòlides. Volen aparcar ja les noves
tecnologies del portàtil implantades fa dos o tres anys? Cal un replantejament
didàctic seriós del seu ús, no l’abolició.
Com espera
reaccionar la Generalitat davant les exigències de Madrid? No podem ser
trepitjats amb més reduccionismes educatius de cap tipus per tapar el dèficit
fiscal. Si les decisions de CiU són vetades pel seu soci (PPC) que canviï de
parella de ball per aconseguir el concert econòmic, el combustible per salvar
la nostra sanitat i educació. Prou cafè aigualit per a tothom. El volem de bona
qualitat perquè ens el mereixem després de tants anys d’aportació solidària. Si
tots els partits catalans tornen a brindar a la societat la unitat inicial de
l’Estatut (90%), ja poden convocar un referèndum que el recolzament popular estarà
garantit. Abans que la crisi i el govern central s’engoleixi el poble català
hem de salvar la nostra herència històrica guanyada a pols i amb suor, sense
permetre clatellades a la llengua catalana compartint la immersió escolar amb
el castellà.
Ramon Mas Sanglas –
23/4/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada