Qui
calla atorga. Un poble democràtic de 45 milions d'habitants té dret a
saber la veritat sobre la gestió dels seus béns i fer cesar els
administradors corruptes de la nació.
“Al PP no el preocupa gaire l'anunci del PSOE de presentar una moció de
censura contra Rajoy”, diu el portaveu dels populars. Els partits s’ho
guisen i s’ho mengen solets. Els diputats no són els representants del ciutadà?
Cap d’ells s’ha preguntat què en pensa el poble del status polític llastimós de
la nació mitjançant un referèndum
oficial sobre la descomposició del partidisme, el finançament il·legal i
les alternatives de poder amb mans netes. No és problema de qualitat
democràtica, sinó de mancança. L’enverinament polític no pot segrestar la
societat negant-li unes eleccions anticipades o fer-les sota la pressió i
condicionaments d’un sistema electoral hermètic amb els mateixos candidats. El
votant no serà novament enganyat perquè la indignació social no els reconeix i
es desentén del seu joc competitiu d’immoralitats.
Una moció de censura serà el fracàs més
rotund de l’oposició sota el corró de l’absolutisme. En una censura s’examina
el candidat alternatiu i s’escolta el seu projecte. Qui està preparat èticament
i políticament per afrontar una governabilitat amb total transparència? “No
vull substituir el president”, diu Rubalcaba. A què jugueu, doncs? Les
diatribes sofisticades d’una moció i les explicacions més retorçades del govern,
vestides de falsa veracitat, no aconseguiran la confiança popular, si els
culpables no són castigats pels seus delictes i apartats de la circulació
política. La neopolítica exigeix un baptisme purificador de tots els estigmes
governamentals contaminats de brutícia actual i passada. Les urnes reclamen un rostre polític nou de
cada coalició que només serà factible amb un canvi legislatiu radical del
sistema partidista i electoral.
És vergonyosa la utilització
de l’escó parlamentari per defensar només territori propi i terrorífica
l’erosió democràtica d’una majoria absoluta tallant el diàleg de soca-rel. El
silenci i la mentida basats en la prepotència mata una cambra legislativa i la
veu plural del país. Correspon als tribunals jutjar les immundícies internes
dels partits -sense dilacions- , no al Congrés. En seu parlamentària s’han de
rendir comptes de les gestions mediocres sobre l’atur, hipoteques, sanitat, jubilacions
i educació per estabilitzar el país. El canvi de funcions és un símptoma clar
de degeneració democràtica i perversitat
política, com ho demostren la incultura de la dimissió per pròpia
iniciativa i la resistència a unes eleccions primàries obertes amb nous
servidors de veritat. Són les seqüeles greus d’una empara constitucional
immobilista que va ben lligar el poder polític al proteccionisme totalitari no
exempt de fragilitat i corrupció. Estem condemnats a inaugurar un cicle de governació
ben diferent, la segona transició, abans de prendre mal.
Ramon Mas Sanglas –
18/07/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada