Catalanitzar els catalans

Quan no és la llengua són les senyeres.El PPC i Ciutadans s'han proposat anar contra les majories populars per sistema. Aprovaran mai l'assignatura de la democràcia?

És anòmal? Una malaltia independentista? En canvi, espanyolitzar els catalans és una croada ajustada a la sensatesa neutral? Tan absurd com catalanitzar Castella o Andalusia. Les regions i llengües no necessiten segones paternitats. La cooficialitat compartida no dóna dret a subestimar cap llengua pròpia –en inferioritat de condicions, a més-  per imposar l’estatal. Exhibir els símbols identitaris  és estimar la pròpia terra i fer proselitisme catalanista entre les joves generacions, per damunt d’una imposició patriòtica uniformista, ¿és un delicte contra l’enyorada Espanya indivisible? On està el valor de la democràcia dels pobles, el seu dret a informar i decidir lliurament? Per a molts polítics conservadors, obsessionats en castellanitzar Catalunya des de l’escola, no existeix el respecte a la cultura individual i la expressió verbal diferent de la seva.

El PPC i Ciutadans s’han carregat la Generalitat per no impedir que s'hissin senyeres estelades als centres escolars. L’escola és una prolongació de l’espai familiar i la vivència dels propis sentiments. Si els pares del centre, públic o privat, veuen amb normalitat aquesta simbologia externa d’un poble lliure, què impedeix tal exhibició? És un segell de catalanitat viva. En molts centres oficials estatals de Catalunya només s’hi veu la bandera espanyola i cap català denuncia l’absència de la senyera oficial. Davant el dubte de la voluntat ciutadana fora bo que els dos partits ofesos fessin una consulta popular al respecte. Quan no és la llengua són les banderes. Les picabaralles polítiques ridícules indiquen que quelcom se’ls va de les mans, començant per la majoria parlamentària que mai han tingut. Al carrer no la guanyaran atacant ajuntaments i entitats culturals. Contra els sentiments no hi ha batalles.

El nerviosisme contra el sobiranisme va in crescendo, dintre i fora de casa, sobretot. El full de ruta del dret a decidir segueix el calendari establert. El seny s’imposa per no caure en el parany del Congrés (pla Ibarretxe), seguint els protocols nacionals exhaustivament, abans de trucar portes europees. Amb pauses reflexionades i sense defallir arribarà el com i quan es farà la consulta o el referèndum, molt improbable. In extremis, ¿pot sortir un estirabot federalista del PSOE-PSC amb permís constitucional o el reformisme autonòmic del PP modificant el finançament? Seria el ganxo final per a molts empresaris despenjats i ciutadans indecisos. In extremis voldria dir que la segregació d’Espanya tindria tants adeptes que la farien inevitable. Les dues alternatives, ¿serien un fre de la participació, el fracàs estadístic de les urnes o la paralització del projecte sine die?

El poble català té ben clar que no serà víctima de més politització centralista. La crisi ens ha alliçonat un vegada més en pròpia carn, després de l’engany estatutari i la relliscada de la transició renunciant un concert econòmic. Ara el moviment independentista surt del carrer i els que s’hi oposen radicalment són els polítics que no baixen del seu carro, dividits per les banderes i el vot. S’ensuma la flaire i l’esperança d’una democràcia més real.

Ramon Mas Sanglas – 11/7/2013