Segrest de les urnes

A l'independentisme in crescendo li ha sortit un contrincant: un PSOE-PSC disfrassat de reformisme constitucional sense reeconèixer la pluralitat espanyola ni el dret a decidir. A qui pretenen convèncer?

Per definició pertanyen al poble, no són del polític. Una utopia més mentre el partidisme tingui la clau del sistema electoral amb candidatures tancades. Al votant li queden tres opcions: acceptar l’oferta de les llistes encapçalades pels mandataris de sempre, l’abstencionisme o el vot en blanc per buidar escons. La inèrcia popular de la participació per deure de ciutadania, malgrat mil raons a  negar-s’hi fins canviar la llei, sempre aconsegueix els mínims indispensables per formar un govern legítim.

El recent baròmetre del Periódico sobre la intenció de vot en nous comicis generals, el PP patiria un sisme demolidor fins perdre 86 diputats tot i conservar el rànquing de partit més votat. Un transvasament d’escons a la formació conservadora UPyD (més de 50) destruiria per primera vegada el bipartidisme espanyol. El PSOE no es recupera. El càstig contra la corrupció política dels dos grans seria patent, a més de CiU, que passaria de tercera a cinquena força parlamentària beneficiant ERC. Un puzle de color diferent amb les mateixes peces no canviaria res. Recordem que UPyD és un socialisme rebotat amb suposades mans netes. Sense un foc nou amb primàries obligatòries el continuisme no aporta cap regeneració política. El poble no disposa d’instruments per crear un escenari governatiu impol·lut. Un model electoral obert i de proximitat desinfectaria l’aire viciat d’immobilisme i la praxis d’un finançament partidista opac. Dues limitacions democràtiques greus que ens converteix en víctimes dels botxins que no volem, i no obstant, votem. Si tenim els governants que triem, de què ens queixem?

La politització s’ha apoderat de la societat civil sota el paraigua financer. La democràcia relativa està perdent clientela per la incredulitat en els governants i les vel·leïtats de les seves decisions cada dia més encasellades, controlades i distants de la realitat espanyola i catalana. Nous focus de distracció pretenen despistar el procés sobiranista. Al tancament en banda del PPC i Ciutadans al dret a decidir s’hi interposa ara una cortina socialista nacional d’entesa amb el PSC, reduint desavinences. La intencionalitat velada d’una reforma constitucional tímida reafirma la negació espanyola a tot referèndum vinculant i la pluralitat d’Espanya, a canvi de reconèixer el principi d’ordinalitat (no pagar més solidaritat del que es rep) i la modificació del Senat. Un vernís autonòmic lluny d’una articulació vertebrada d’estats federals. Tot plegat, una bombolla més d’oxigen al PSC per contrarestar l’embranzida segregacionista més definida. L’acorralament de Catalunya és una clara invitació al poble a decidir unilateralment, com era d’esperar. “Un pacte de país  d’última hora amb el govern central anirà a les urnes”, diu el president. Què menys!, per analitzar amb lupa democràtica l’oferiment, sense rebaixes ni suborns. Estem tips de la maquinària estatal de promeses, morosa i espoliadora.

Afortunadament allunyats de tota majoria absoluta, en els comicis generals del 2016 no tindrem les dues claus democràtiques essencials: el dret popular del referèndum autonòmic i el sistema electoral de llistes obertes per desfer-nos de la baronia partidista, instal·lada en la capçalera de cada candidatura. Si via estatal els catalans estem condemnats a no trobar el lloc que mereixem, només ens quedarà la proclama popular unilateral –a contracor- del nou estat català i europeu. Serà el desenllaç forçós per esgotament d’alternatives dignes. La darrera paraula correspon al dret democràtic, no als interessos polítics legislats a mida. Estem preparats per assumir les crues conseqüències i el repte per a quan arribi el moment? El dia-D podrà ser de vertigen emocional  o de fracàs irremeiable. Ho tenim a les nostres mans i ments.

Ramon Mas Sanglas – 8/7/2013