L'esclat
d'un Camp Nou demanant la llibertat del poble català per decidir el seu
futur és un signe inequívoc de canvi de rumb en la relació
Catalunya-Espanya. El missatge arribarà al seu destinatari?
El concert del Camp
Nou va alliberar molts catalans de paradoxes polítiques. Un cant multitudinari
a la llibertat no admet pal·liatius ni subterfugis de cap mena. La mitja
llibertat –condicionada- és l’engany del presoner vigilat. L’autonomia dependent
del control restrictiu centralista, sotmesa a una solidaritat abusiva, no
gaudeix d’autodeterminació estatutària verídica. L’esclat de l’estadi barceloní
va dir prou pors, complexes i lligams imposats. Un retorn a les veus i lletres reivindicatives
de l’època preconstitucional fou paradigmàtic. El dret a decidir és l’hereu de
la democràcia, no del poder legislatiu sota interessos polítics i financers.
Diguem les coses pel broc gros. La ruptura neix per falta de llibertat i sordesa
a l’expressió popular. Si el clam de 90.000 persones no va arribar Madrid la
voluntat política de diàleg pot donar-se per morta. Els tràmits protocol·laris
requerits són formulismes estèrils que no canviaran mentalitats espanyolistes retrògrades
entre amos i pretesos masovers malavinguts. El poble cada dia parla més clar
sobre el desig d’un nou estat, sense intimidacions i amb noves majories. Ho diu
en públic i en sondejos d’opinió. Només falta la confirmació individual del
país a les urnes.
L’embolic està al món
polític català amb la fragmentació parlamentària i en el rebuig total del
partidisme estatal. Cimeres i pactes per demanar un referèndum vinculant treu
de polleguera al catalanisme convençut. Un empresariat dividit pot fer dubtar
al demòcrata indecís, però, no posarà en quarantena un procés nítid per a ERC i
CiU. En què quedem, ¿urgeix la consulta per no desdir-nos o hem de donar
llargues al sobiranisme per trobar una entesa d’última hora? La resistència
catalana al desànim està a prova de foc. Hem de ser més flagel·lats per pujar
al carro de la independència? Hem d’esperar la prèvia d’un federalisme nacional?
Els baròmetres de les enquestes –amb nous comicis- alteraria l’arc parlamentari
i el color de la presidència. Qualsevol altre camí serà millor que
l’autonomisme vigent. Quins factors capgirarien el govern, a més de la crisi?
La falta de liquiditat catalana, protestes per l’austeritat, corrupció i
divisió interna de CiU, croada antisobiranista, dissensions sobre el calendari
i la pregunta concreta són batalles que crucifiquen la credibilitat en el
projecte. Les turbulències enforteixen els decidits, malgrat algun mariner
cansat de remar abandoni la nau. La societat civil, formada per desenes
d’entitats culturals, lingüístiques, economicistes, sindicals, regionals,
independentistes, etc. té ganes d’agafar les regnes del país al costat o sense
partits. Com abastar el poder i escriure
les regles del joc d’una república catalana? És la ruta del Consell de
Transició Nacional amb una visió apolítica. Prou d’assajos pactistes aferrats a
l’escó ideològic de cada coalició.
El trencament de la
sensatesa i l’equitat econòmica bilateral amb l’Estat -esgotades les
possibilitats més rebuscades- , condueixen inexorablement a la decisió
unilateral, com ha succeït en quasi totes les independències del món. Amb
coacció i prohibicions no es barra el pas de cap poble lliure. El gran repte és
el desembarcament sense prendre mal. Comptem amb prou salvavides o calen noves
eleccions i tripulació de refresc? Un poble a la deriva per culpa d’un timoner
insegur i el “foc amic” seria imperdonable. Estem cansats de cruïlles sense
sortida, de complexes imaginaris i de joc brut. Polítics de casa, si no veieu
l’horitzó confesseu la vostra incapacitat i deixeu pas a la regeneració
política il·lusionada amb una llei electoral oberta. La saviesa democràtica de
les urnes porta el segell de la transparència quan és autèntica.
Ramon Mas Sanglas –
2/7/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada