Desacomplexament sobiranista

L'esclat d'un Camp Nou demanant la llibertat del poble català per decidir el seu futur és un signe inequívoc de canvi de rumb en la relació Catalunya-Espanya. El missatge arribarà al seu destinatari? 

El concert del Camp Nou va alliberar molts catalans de paradoxes polítiques. Un cant multitudinari a la llibertat no admet pal·liatius ni subterfugis de cap mena. La mitja llibertat –condicionada- és l’engany del presoner vigilat. L’autonomia dependent del control restrictiu centralista, sotmesa a una solidaritat abusiva, no gaudeix d’autodeterminació estatutària verídica. L’esclat de l’estadi barceloní va dir prou pors, complexes i lligams imposats. Un retorn a les veus i lletres reivindicatives de l’època preconstitucional fou paradigmàtic. El dret a decidir és l’hereu de la democràcia, no del poder legislatiu sota interessos polítics i financers. Diguem les coses pel broc gros. La ruptura neix per falta de llibertat i sordesa a l’expressió popular. Si el clam de 90.000 persones no va arribar Madrid la voluntat política de diàleg pot donar-se per morta. Els tràmits protocol·laris requerits són formulismes estèrils que no canviaran mentalitats espanyolistes retrògrades entre amos i pretesos masovers malavinguts. El poble cada dia parla més clar sobre el desig d’un nou estat, sense intimidacions i amb noves majories. Ho diu en públic i en sondejos d’opinió. Només falta la confirmació individual del país a les urnes.

L’embolic està al món polític català amb la fragmentació parlamentària i en el rebuig total del partidisme estatal. Cimeres i pactes per demanar un referèndum vinculant treu de polleguera al catalanisme convençut. Un empresariat dividit pot fer dubtar al demòcrata indecís, però, no posarà en quarantena un procés nítid per a ERC i CiU. En què quedem, ¿urgeix la consulta per no desdir-nos o hem de donar llargues al sobiranisme per trobar una entesa d’última hora? La resistència catalana al desànim està a prova de foc. Hem de ser més flagel·lats per pujar al carro de la independència? Hem d’esperar la prèvia d’un federalisme nacional? Els baròmetres de les enquestes –amb nous comicis- alteraria l’arc parlamentari i el color de la presidència. Qualsevol altre camí serà millor que l’autonomisme vigent. Quins factors capgirarien el govern, a més de la crisi? La falta de liquiditat catalana, protestes per l’austeritat, corrupció i divisió interna de CiU, croada antisobiranista, dissensions sobre el calendari i la pregunta concreta són batalles que crucifiquen la credibilitat en el projecte. Les turbulències enforteixen els decidits, malgrat algun mariner cansat de remar abandoni la nau. La societat civil, formada per desenes d’entitats culturals, lingüístiques, economicistes, sindicals, regionals, independentistes, etc. té ganes d’agafar les regnes del país al costat o sense partits. Com abastar el poder i  escriure les regles del joc d’una república catalana? És la ruta del Consell de Transició Nacional amb una visió apolítica. Prou d’assajos pactistes aferrats a l’escó ideològic de cada coalició.

El trencament de la sensatesa i l’equitat econòmica bilateral amb l’Estat -esgotades les possibilitats més rebuscades- , condueixen inexorablement a la decisió unilateral, com ha succeït en quasi totes les independències del món. Amb coacció i prohibicions no es barra el pas de cap poble lliure. El gran repte és el desembarcament sense prendre mal. Comptem amb prou salvavides o calen noves eleccions i tripulació de refresc? Un poble a la deriva per culpa d’un timoner insegur i el “foc amic” seria imperdonable. Estem cansats de cruïlles sense sortida, de complexes imaginaris i de joc brut. Polítics de casa, si no veieu l’horitzó confesseu la vostra incapacitat i deixeu pas a la regeneració política il·lusionada amb una llei electoral oberta. La saviesa democràtica de les urnes porta el segell de la transparència quan és autèntica.

Ramon Mas Sanglas – 2/7/2013