Blindatges polítics

Rajoy i el seu partit estan passant moments d'estretor política per raons d'ètica personal. La democràcia no es mereix el silenci del president perquè  la majoria absoluta no és cap blindatge contra la veritat.

Curiosa forma de defensa política: atacar l’adversari descobrint les seves flaqueses. Tu més que jo! Un camí ràpid per soscavar la reduïda credibilitat en els mandataris del país. Estem vivint escenes patètiques i de tots colors entre bambolines corruptes. La crisi ha propiciat un “striptease” generalitzat del partidisme que ha amagat molts anys uns recursos sospitosos d’ il·legalitat per subsistir amb menys penúria i afrontar depeses de campanyes electorals més folgadament. Un sistema fraudulent habitual en els partits més importants, ¿passarà impunement la duana del perdó com a delicte intranscendent en altres èpoques? Declaracions de tolerància obren incògnites en pro d’una justícia tova i permissiva amb un passat que no veia amb ulls desorbitats el cobrament d’uns complements salarials en negre. Fem memòria laboral i recordarem aquesta praxis empresarial en perjudici de la llunyana jubilació del treballador i en benefici del patró, malgrat el frau a la Seguretat Social. La defensa fèrria de Rajoy per boca del ministre Margallo “sería incalculable el dinero que ha perdido al dedicarse a la política”, ¿deixa entreveure que uns ingressos extres sobrevinguts del cel no s’han de tenir massa en compte pensant en un sou modest per la categoria i els grans sacrificis? Qui el va obligar dedicar-s’hi? El poder té unes contraprestacions ineludibles de servei –com donar explicacions sempre que sigui requerit- , lluny de l’enriquiment personal. Ni la majoria absoluta l’exonera d’aquesta obligació sense prevaricar.

Si la llei és igual i taxativa per a tots esperem que els jutges no s’arruguin en nom de la democràcia i el bé de la nació. La confiança electoral guanyada en les urnes i les campanyes no pot tenir un embrió tacat de corrupció. Seria una traïdoria democràtica i un menyspreu a les empreses il·leses que van apostar per unes obres públiques sense caure en el parany del xantatge. La tramitació parlamentària sobre transparència del partidisme polític ha quedat en suspens, casualment. ¿Com poden exigir a la ciutadania l’abolició de factures sense IVA i la persecució de l’economia submergida amb aquests antecedents? Les petites irregularitats amb hisenda no tenen parangó amb el suborn i l’adjudicació d’obra estatal a patronals privades a canvi d’aportacions suculentes al partit i uns suposats guanys personals.

Coneixem molts blindatges polítics legals mentre estan en actiu i quan deixen el càrrec, com el dret a una jubilació al 100% amb una dedicació de vuit anys com a diputat. Quan salten les alarmes antidemocràtiques per manipulacions polítiques administratives indegudes és de pura lògica que el govern implicat sigui censurat i escorcollat amb lupa. La crisi no admet sedassos diferents. Esperem declaracions convincents del president de l’Estat sobre la situació complexa personal i el seu partit. Una renovació del govern amb canvis de carteres ministerials, el mateix president o unes eleccions anticipades no resoldran l’honestedat política si no fem net estructuralment des dels fonaments constitucionals i electorals.

Ramon Mas Sanglas – 22/7/2013