L'explosió
de la corruptela política del país està arribant punts àlgids
volcànics. Serà la solució final per fer net? O contràriament, com a
demòcrates només de paraula, ¿amagarem, una vegada més, el cap sota
l'ala?
La cara oculta de la
transparència política, un govern en fallida i el victimisme del ciutadà
desconcertat, ¿són el preu i l’ús adient d’una majoria absoluta? Vivim
contagiats d’urticària antidemocràtica, seqüela greu d’una transició no acabada
i mal gestada. Els partits grans, impregnats
de corrupció, han donat l’esquena la ciutadania al·legant ignorància de les
acusacions i xantatge. Els tres volcans explosius de “l’atur, cas Bárcenas i Catalunya”, que Rubalcaba culpabilitza al
govern del PP sense cap sortida, són aplicables al partit socialista, no exempt
de brutícia política a Andalusia. El PSOE va ser l’artífex de l’atur galopant negant
la crisi –el PP amb la reforma laboral- i autor del ribot parlamentari contra
l’Estatut. Quan la maquinària del sistema ha esdevingut obsoleta amb síndromes
mafiosos, l’única alternança és el canvi radical d’estructures, modificar la
Constitució i el sistema electoral. Les mútues acusacions delaten covardia i
afany deslleial per seguir al poder emmudint el poble. Un Estat de dret
funciona amb democràcia oberta, no des de una cúpula absolutista.
L’espectacle de
divisió interna entre partits germans i les lluites intestinals en denunciar
il·legalitats alienes desacredita la “marca
Espanya” i rememora temps passats impropis d’una Europa transparent. La
competició política per manar i enriquir-se ha malmès l’honradesa del servidor
públic. Les joventuts militants de les coalicions polítiques estan avergonyides
de les seves directives i baronies encegades pel continuisme immobilista negant
el dret a decidir. ¿Quin país europeu democràtic tolera la connivència
parlamentària amb representants imputats, sospitosos de frau o d’apropiació
indeguda de béns públics? Mentre el cercle viciós d’un finançament partidista opac alimenti les candidatures
electorals segellades, el contribuent serà presoner del caos antidemocràtic i de
les batalles utòpiques per fer net en nom de l’honestedat. Qui està lliure de
culpa? Si la fugida del fangar nacional i la confiança en les formacions
polítiques de proximitat territorial fora garantia de dignitat, la
independència tindria la viabilitat garantida. Malauradament, Catalunya no és
un model d’ètica política i d’unió. Estem immersos en un país políticament eruptiu,
quan econòmicament necessita d’assossegament i avinença per sortejar moments
crítics. Demanar una moció de censura, la dimissió del president o eleccions
generals són rotunditats extremes que podrien evitar-se confessant la veritat
de fets desafortunats, sense pagar justos per pecadors. La malícia humana, ¿per
què ha de passar sempre pel sedàs dels tribunals? La crisi dels valors polítics,
començant per la lleialtat, posen a l’entredit la seva funció democràtica.
Urgeix la regeneració o un model alternatiu de governabilitat, com la
tecnocràcia professional votada, no manipulada. L’invent del partidisme polític
secular està cridat a una reforma substancial o veurà la seva desaparició per
imperatiu de les urnes. L’estigma de la maldat no s’esborra fàcilment, i menys,
quan ha ferit persones innocents de bona fe.
Ramon Mas Sanglas –
15/7/2013
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20130715/54377822693/silenci-culpabilitat.html
http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20130715/54377822693/silenci-culpabilitat.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada