Catalanitzar i espanyolitzar

La identitat de cada poble és irrenunciable, començant per la llengua. Negar la decissió popular impedint què vol ser és segrestar el poder democràtic més elemental.

Dos verbs oportunistes dopats de politització al màxim exponent. “España necesita ser catalanizada”, diu Esperanza Aguirre. ¿És l’antídot del ministre Wert que vol “españolizar los niños catalanes?” L’independentisme català després l’11-S crea malsons nacionals que s’intenten dissipar amb declaracions solapades de comprensió, diàleg i l’esquer d’una superoferta financera a la Catalunya maltractada durant 35 anys. La perversitat del seu posicionament es resumeix en negar el referèndum “perquè seria il·legal” i el “dret a decidir” on encobreix una secessió sibil·lina al seu entendre. Com es pot catalanitzar Espanya sense catalanitzar Catalunya donant,  prèviament, veu i vot als seus ciutadans?

El problema del ser o no ser radica en la solució del vot democràtic del poble, el respecte de cada cultura i el reconeixement de la pluralitat lingüística d’Espanya. No necessitem dels petons espanyols per reparar desafeccions. Només el respecte identitari, la desaparició de l’espoli i la transparència fiscal. El problema català no existeix. Sí, però, el problema espanyol de no saber com viure sense Catalunya. Ho diuen milers de castellans emigrats residents en terres catalanes, declarats fills adoptius de Catalunya amb tot l’orgull. S’han catalanitzats per convicció i mèrit personal –sense anar a l’escola catalana-, no per conveniència. Parlin o no el català mai són perseguits i molts dipositaran un Sí al sobiranisme en la consulta. Wert i Aguirre, més autocrítica racional, sense ressaca sentimental del passat i menys brindis al sol. No sigueu  covards i paralitzeu el desastre de la primera transició acceptant el realisme dels quatre territoris autònoms únics: Espanya, Catalunya, Euskadi i Galícia. Cadascú és fill de la terra on ha nascut o hi resideix. Per tant, ens hem d’espanyolitzar, catalanitzar, euskaditzar i galleguitzar  respectivament, enriquir-nos de totes sense cap centralització unionista impositiva. Si l’anglès és una llengua vehicular quasi mundial, ¿per què no potenciar les llengües peninsulars per igual començant pels polítics? El respecte a la llengua pròpia és l’impulsor de l’economia de mercat d’un territori, gran o petit.

La singularitat de Catalunya té arrels seculars. No necessitem propaganda i maquillatges fora de casa. Només fets progressistes, assossec i menys pressions soci-econòmiques. Les hemeroteques han desempolsat l’article avantguardista “Catalanizar España” (1978) del periodista conservador José Mª Carrascal per refermar la indissolubilitat catalana d’Espanya: “Necesitamos no sólo su industria, su arte, su organización, su modernidad, sino también su espíritu, su ejemplo, sus líderes, su "seny". Ja reconeixia la desafecció espanyola envers Catalunya. D’aquell rebuig en recollim el fracàs autonòmic actual. Deia: “Una de las mayores desgracias que ha sufrido nuestro país, es lo que ha venido presentándose como ‘espíritu español’, apenas impregnado de catalanismo, cuando debería haber sido uno de sus ingredientes principales”. Massa tard? Possiblement. Les urnes sempre  tenen l’última paraula, -malgrat els polítics les volen emmudir-, si la democràcia és més consistent i enderroca els murs d’una legislació immobilista i retrògrada.

Ramon Mas Sanglas – 23/9/2013