Trampa mortal de la “tercera via”

Els partits polítics han posat sobre la taula parlamentària les seves cartes de tots colors. De la barreja més ombrívola estan sortint rajos de claror que no arriben fins Madrid pels murs aixecats. Les urnes no admeten foscor. 

La reforma constitucional és una via morta on s’aparquen vagons destinats al desballestament, símil de la immobilitat que ofereix el PSC-PP a Catalunya per evitar un hipotètic xoc de trens. És l’estatus actual de dependència que un 59’5% de catalans volen abandonar per inoperatiu, desafecció, submissió fiscal injusta i centralisme. Baixaria a un 47,8% amb tres opcions de vot (últim sondeig). La tercera via hauria de ser l’aposta estatal pel dret a decidir, no els estirabots de Duran i Navarro per acontentar un col·lectiu indecís. El pas pel Congrés seria l’ocasió idònia per rectificar i aprovar la voluntat democràtica d’un poble. Intuïm l’esterilitat del tràmit i la sordesa dels diputats. La pluralitat de propostes –tantes com partits- s’ha de reduir a una sola resposta binària d’independència, Sí o NO. La formulació podria admetre matisos, no una enquesta. El triomf sobiranista majoritari descartaria pactismes amb altres alternatives. D’igual manera, el seu fracàs, obriria portes als unionistes i federalistes. Només amb diàleg seriós s’arribarà a la simplicitat de dues vies ràpides d’anada i tornada passant per les urnes. Si no és així, Madrid no haurà entès res del procés parlamentari. No volen o no poden oblidar encara el colonialisme?

Les preguntes i vies múltiples són la trampa mortal del “divideix i venceràs”. Aconseguir més del 50% amb tres opcionalitats de vot és pràcticament impossible. Seria vàlida la majoria simple? Sense cap guanyador majoritari net la fragmentació social seria caòtica. És l’objectiu del govern espanyol i dels detractors secessionistes. Aquí no val la suma de resultats com als comicis. Amb dues bandes –blanc o negre- el conflicte estadístic no hi té cabuda, llevat del pes específic dels abstencionistes que poden minvar els percentatges.  Els indecisos sempre tindran el recurs del NO amb l’esperança d’imposar la seva via en una negociació mixta posterior. En canvi, l’independentisme s’ho juga tot a una sola carta. Si fracassa només quedarà l’esperança d’una segona oportunitat amb el temps.

El ciutadà exigeix claredat d’objectius per formar un nou estat europeu i per seguir amb Espanya. Els programes sobiranistes, federalistes i unionistes han de ser diàfans. Els espanyolistes més acèrrims centren la Catalunya actual en uns retocs de finançament sense modificar la Constitució. Mai parlen de la recuperació estatutària malmesa. És una oferta prou atractiva digna de les urnes?

Els federalistes han de començar pels fonaments estructurals del país i canviar tot el model autonòmic plasmat en la Carta Magna. Catalunya no pot caminar sola en el seu projecte. Com es poden confederar estats inexistents? La fase prèvia del PSC passa per convèncer el seu germà gran (PSOE). Quants anys ha de ploure per consumar el seu objectiu català-espanyol final?

El projecte independentista té enormes obstacles, més polítics que jurídics. L’últim recurs vàlid i vinculant és la convocatòria de “comicis plebiscitaris”. La sorpresa rau en què hi haurà més enllà. És obvi que els vots tenen un preu i garanties de futur. Del manual que està elaborant el Consell de Transició Nacional i dels acords pacífics –gamma de grisos- amb l’Estat espanyol i la UE  dependrà  l’èxit de la consulta. El procés és ardu, però, amb fruits a mig termini. No ens podem deixar entabanar per simples promeses i miratges d’uns i d’altres. La resolució final marcarà la història de Catalunya desenes d’anys, possiblement.

Ramon Mas Sanglas – 29/9/2013