Felicitats a l'ANC
per l'èxit logístic i de participació. I ara, què? Només queda el repte de cada
català de transformar aquest entusiame en un vot vinculant el 2014.
Diada històrica,
inèdita, irrepetible. Les imatges de la celebració des de l’aire mediàtic tenen
les interpretacions més inversemblants als ulls més incrèduls. La Via Catalana
amb més de 400 km de braços estesos, simbologia d’unió d’un poble ansiós d’autodeterminació,
ha fet palès al món que Catalunya demana un canvi per decisió popular. Ha estat
l’eix d’un abans i un després fins el dia de la consulta vinculant quan un Sí o
un NO majoritari definirà la sobirania catalana o el pactisme amb un estat
espanyol reformat de cap a peus. Dit altrament, el fi d’una transició exhaurida.
La nova saba democràtica i el reformisme institucional i polític, sols o
acompanyats, ha de regenerar el país. El sentit metafòric del titular implica
una nació sense mancances socials, la recuperació d’una economia sacsejada, la
restauració dels drets estatutaris perduts i el respecte a la llengua i cultura
irrenunciables per dignitat.
No hi ha cel radiant
permanent sense ruixats i tempestes. La comparació m’obliga esmentar dues
declaracions opaques en democràcia: el posicionament del govern espanyol i de
tres bisbats catalans. "El Govern
mai accedirà a un referèndum pactat" (ministre Margallo), perquè no hi
cap en la Constitució espanyola –post dictatorial- a diferència del Regne Unit,
sense traves escrites. Descobert el degoter, repareu la teulada. Falla el
principal: voluntat política de fer-ho. Per què s’estranya, doncs, senyor ministre, de l’escissió unilateral de
Catalunya ? Deu ser trist pensar i viure contra una ciutadania amb xips
anacrònics per tal de conservar el poder unionista. Idèntic esperit respiren
els cabdills de tres diòcesis catalanes prohibint el repic de campanes de les
seves parròquies en el moment àlgid de germanor de la Via Catalana. ¿Com poden
servir la feligresia negant un acte de col·laboració popular al·legant raons apolítiques
i d’imparcialitat? Els campanars –llegats populars- tenen funcions socials i
religioses: invitació a la litúrgia dels
fidels, alegria d’un bateig o tristor d’una defunció, crida d’auxili en cas de
foc (entorns rurals), recordar l’hora,...¿Són rebrots alienats amb la ideologia
episcopal espanyola de fidelitat al règim del dictador sota pal·li? Sí, eren
altres temps, que troben a faltar qui els va gran la democràcia.
Quin contrast amb la
serenor i ponderació del discurs del president, centrat en la "democràcia, diàleg, legalitat, civisme,
esperit pacífic i àmplies majories", encoratjant un poble desitjós d’anar les urnes
el 2014. Sense ignorar errors de tres segles tots volem reforçar les parets
mestres del país amb un nou full de ruta. És la millor invitació a Espanya i
Europa a confiar en el seny català i defugir de la manipulació política, si la
democràcia real i la llibertat són dos pilars comuns de retrobament.
Ramon Mas Sanglas –
12/9/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada