Trencadissa del PSC

Tants caps, tants barrets. Aplicació perfecte a la dispersió que viu el PSC. Una nova forma d'entendre la democràcia del partidisme sense enteses comunes?

Dos tabús crònics passen factura al PSC: la reticència al dret democràtic a decidir i l’encadenament ideològic al PSOE. Dues epidèmies polítiques, causa i origen del daltabaix socialista català. Els rebrots d’autisme polític són difícils d’apaivagar amb la disciplina assembleària i la intolerància, sense escissions. Els més recalcitrants a compartir un sobiranisme moderat no pensen renunciar el centralisme hispànic de base. El patriarcat del PP i el PSOE són bastions irrenunciables. Mentre els populars s’han alineat unànimement sota la bandera nacional sense excepció, el socialisme ha obert escletxes autonòmiques escoltant una ciutadania plural menys exigent. En aquest intent de voler assimilar totes les singularitats, sense renunciar res –carn i peix alhora- no deixarà satisfet cap bàndol. Espanya o Catalunya?

Qui veu el dret a decidir com un mal, no té ni idea de qualitat democràtica. Qui considera la independència catalana com un mal menor, és perquè no es possible un bé major dintre un marc espanyol unitari de convivència. No s’ha replantejat cap nou model d’autofinançament –un pacte fiscal formal, per exemple-  com a alternativa a la decisió segregacionista unilateral. Ans el contrari, més pressió i incompliments legals. A garrotades ningú s’amansa per sempre. El poble català ha estat  una excepció de submissió massa anys.

La maquinària del PSC grinyola fa temps. On està la clau del ressorgiment?  El front dels crítics (Nadal, Ros, Geli, Tura, Castells,...) ha estat l’artífex històric d’un partit amb segell catalanista sense complexament. Voldrien redefinir-se marcant distàncies amb Madrid, apropant-se al poble i la seva decisió de futur. Els durs i radicals (Navarro, Balmón, Corbacho) s’escuden en el diàleg per no dividir-se, però, obren la porta als que no s’alineïn amb el PSOE. Els idíl·lics i la nova generació (Laia Bonet) somien un socialisme compartit i renovat que engresqui, sense majories aritmètiques, defugint del passat. Finalment, apareix la figura del desertor temporal (Carme Chacón) en espera de nous aires i possibilitats abastables. Quatre escenaris socialistes difícils de compaginar, que divideixen uns votant a la baixa. Poc o res en comú amb els parlamentaris entusiasmats per l’autodeterminació. Estan més a prop del PPC i Ciutadans. Per diferenciar-se d’aquests conservadors han plantejat una sortida mixta entre Espanya i Catalunya: un federalisme d’estats o d’autonomies, com a molt. Prèviament, pretenen reformar la Constitució intocable. Amb aquesta  ambigüitat política paradoxal no troben la brúixola i tota actuació aliena és criticable. Si titllen de quimèric un procés independentista, ¿com pot néixer un federalisme d’estats inexistents? Amb l’esmicolament de l’Estatut –gràcies el govern Zapatero- aprovat pel 90% del Parlament, el socialisme no mereix la credibilitat del catalanisme. Amb tants anys al poder van disposar de tot el temps per canviar la Constitució i implantar el model federal, la seva panacea contra la segregació territorial. A què respon tanta urgència a deshora?

Ramon Mas Sanglas – 2/9/2013