Pecats polítics d’ahir i d’avui

Com era d'esperar surten els pesos pesants d'expolitics per desacreditar la independència catalana. S'obliden dels seus pecats i covardies com a governants. Democràcia i poder no són bons aliats.

Ha calgut la revolta independentista pacífica de Catalunya, després de 35 anys, perquè el socialisme espanyol i català (PSOE-PSC) oferís un elixir contra la secessió: el federalisme. Durant 14 anys de Felipe González i 7 de Rodríguez Zapatero no van tenir la gosadia de plantejar-lo. ¿Quina sobtada urgència acaba d’aparèixer quan Catalunya anuncia que farà les maletes? Ara que Espanya no pot amb la insubmissió racional, massiva i democràtica dels catalans se’ns recrimina  que “La independència de Catalunya com a objectiu és impossible”. Senyor González, accepti un greu  error del seu passat com a president: la creació del PER andalús, -després d’una emigració galopant- sostingut amb les solidaritats autonòmiques  generoses. No tergiversi els futuribles. “Impossible” serà mantenir el règim subvencionista del sud espanyol sense Catalunya, no l’alliberament  de les càrregues fiscals abusives amb un rupturisme forçós. El graner de vots socialistes del camp andalús està esgotat. D’aquí la inventiva federalista espanyola per no deixar escapar Catalunya com a contribuent. Els malabarismes polítics no funcionen avui dia. Per què no va aplicar el PER a tot Castella i l’Aragó? La baixa densitat demogràfica no compensava en les urnes. El doble pecat de no industrialitzar Andalusia i Extremadura i no reformar el latifundisme agrari dels terratinents surenys, agermanats amb el partidisme del govern, ha col·laborat al desequilibri econòmic nacional i regional insostenible per més temps. No faci del problema espanyol polític –no jurídic, quan interessa-  un problema català, inexistent.

El ciutadà està esparverat del caos polític organitzat per tal de salvar la unitat patriòtica espanyola. Se’n diu “diàleg”, encara que vagi guarnit de xantatges, insults, prevaricació. Cada partit s’ha muntat el seu “castell”” a favor o contra la segregació. El poble només pensa en viure més dignament amb treball, pagar menys impostos i cobrar segons el nivell de vida sense retallades. Algun partit polític li ho pot garantir sense demagògia? Prou màgia sentimental de dues nacionalitats –catalana i espanyola alhora- per no perdre clientela espanyolista de Catalunya (Oriol Jonqueres). Això no és Suïssa. Prou vies mixtes confederals interdependents per tal de ser europeus dintre el vagó d’Espanya (Duran i Lleida). A quin preu? Prou pedaços fiscals i nou cafè per a tots (PP). Què més queda per oferir? S’obliden del principal: la dignitat democràtica dels catalans amb la restitució íntegra de l’Estatut votat, segrestat pel Congrés i trinxat pel Tribunal Constitucional, i la inviolabilitat de la llengua catalana.

Esperem la pregunta oficial i la data de la consulta, agradi o no l’Estat central. El dret a decidir és irrenunciable. Podrà canviar la intenció de vot dels indecisos segons els menús polítics d’última hora. La sentència que sortirà de les urnes obrirà la porta a la segona transició -almenys per a Catalunya- de manera irreversible. Esperem que per bé. De rebot, Espanya canviarà irremeiablement el seu estatus econòmic vigent. Serà el preludi d’una reforma autonòmica estructural definitiva a posteriori? Si el procés hagués estat invers i a temps, no estaríem immersos en aquest laberint de maldecaps. Els pecats originals tenen seqüeles difícils de reparar i les injustícies del passat mai acaben de cicatritzen sense democràcia real.

Ramon Mas Sanglas – 27/9/2013