Esvaïts
tots els dubtes sobre la consulta del 2014 o unes eleccions
plebiscitàries tardanes, entrem en la recta final. Nerviosisme espanyol o
més confusió entre polítics catalans i la ciutadania?
El “no” lacònic al pacte fiscal és
irrepetible. Si Rajoy hagués previst les conseqüències no estaríem immersos en
un procés sobiranista. És d’agrair? Apresa la lliçó, els catalans rebrem –sobre
la consulta- un segon “no” matisat, el
refugi de molts indecisos, de gran part d’empresaris i d’un sector polític poc o
gens catalanista. La Constitució i la tramitació de la independència a través
del Congrés seran els dos escuts de la negació. “Però...”, els pronòstics apunten una contraoferta sobre el finançament
actual centrada en dues llaminadures: la rebaixa progressiva de la quota de
solidaritat (8% del PIB) i l’ampliació de la via recaptatòria. Un arreplec de
noves engrunes tot plegat. No seria cap privilegi per a Catalunya. Les
comunitats tan solidàries com Madrid i Balears no quedarien excloses. Les
autonomies receptores (Extremadura, Andalusia, Castella...) no acataran un
empobriment, evidentment. Serien rescatades amb una partida pressupostària
estatal extra o s’annexarien per enfortir la pròpia productivitat. L’error
històric del “cafè per a tots”
trobaria una sortida menys humiliant. L’independentisme –com a instrument de
mediació i panacea d’un passat erràtic-- no és tan dolent com sembla, tampoc
per als espanyols.
La ingenuïtat
política s’ha volatilitzat i els catalans no s’empassaran més gripaus, esperem.
El reajustament econòmic és clau, no únic. Catalunya ha estat vilipendiada molts
anys pel patriotisme espanyolista trepitjant la seva identitat, la llengua i drets
del passat. Fa vuit anys l’Estatut vigent, aprovat pel 90% del Parlament i
referendat pel poble, fou trossejat en el Congrés pel PSOE-PP i l’articulat
il·lès novament trinxat pel Tribunal Constitucional. El clam massiu de la
ciutadania contra tal barbàrie va passar inadvertit a Madrid. On està el
respecte a la sobirania democràtica de les urnes i als parlaments autonòmics?
L’autodeterminació perseverant té sobrades raons per no oblidar tants
atropellaments, exigir la restauració estatutària íntegra i el respecte a la
immersió lingüística en català, a més d’unes clàusules financeres equitatives
fermes. Són requisits mínims per a una renúncia independentista
La consulta pactada entre CiU-ERC està
prevista pel 2014 amb les cartes sobre la taula, sense trampes. Catalunya està disposada
escoltar contrapartides del govern central amb ànims de mutu consens per evitar
una sortida unilateral. El comodí del joc negociador de fer eleccions
plebiscitàries el 2016 –últim recurs- va ser un lapsus del president. Sap que
l’aval legal de l’Estat per fer un referèndum és quimèric per problemes polítics
d’interessos, no jurídics. Què és més il·legal, ¿un referèndum fora d’un marc
constitucional parcial o la negativa política fèrria a canviar-lo
democràticament? El senyor Mas no deixarà a l’estacada un poble després de la moguda
exitosa pro consulta (Via Catalana de la Diada) fent-se enrere al dret a
decidir aprovat per 104 diputats? Seria la millor victòria de Rajoy sense
batalla ni resposta: acabar amb una Catalunya assetjada i dividida, però també,
l’harakiri de CiU si no tingués més suports. La sobirania resideix en la societat, no el partidisme.
Per això l’unionisme o la segregació es decideix en les urnes, lluny de
l’ambició política ferotge. L’ambigüitat i el confusionisme del sistema no té
més marges de tolerància. Només la força popular amb nous líders i mecanismes
de governabilitat autonòmica o sobirana ens traurà de la crisi i del
desequilibri socioeconòmic.
Ramon Mas Sanglas – 9/9/2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada