El
2014 marcarà la història catalana i espanyola per dues formes
contraposades d'interpretar la democràcia. Les generacions catalanes
rebran lliçons de mestres diferents que hauran d'examinar-se el 9 de
novembre.
Ha començat amb
solemnitat la celebració del Tricentenari. Commemoració de la derrota d’un
catalanisme esplendorós. Tres-cents anys de supeditació monàrquica,
republicana, dictatorial i de recentralisme. Tres segles d’assetjament popular,
polític, econòmic i financer sota l’imperi de sistemes institucionals i
jurídics entrellaçats, envoltats d’aparences democràtiques. El 2014 serà un any
de commoció social per a catalans i espanyols als Parlaments i al carrer.
L’ebullició de sis anys crisi, l’infortuni de l’atur i la ventilació d’amagatalls
corruptes per jutges sense tabús estan trastocant els fonaments d’una” marca
espanya” irreal i enganyosa. Els monòlegs de plasma esberlen més una societat
desnortada i molt crítica, que crida al diàleg valent, amb l’arma de la
consulta. Els referents constitucionals formigonats, -clau del poder hispànic bipolaritzat-, indignen
un poble sofert i cansat de reformes secundàries
demolidores, mentre alts rangs institucionals sobrers i cars continuen sacralitzats.
La cadena del
capitalisme bancari té atrapades les
coalicions polítiques i als governants que li rendeixen vassallatge per
rebre el sufragi de les campanyes cada quatre anys. El sistema electoral estancat en mans dels polítics meritoris té
emmordassada la ciutadania que només pot votar les mateixes candidatures closes.
Els diputats, sense llibertat de
consciència per votar, són esclaus del partit si no volen ser expulsats. El contribuent, supeditat a una maquinària
fiscal, estatutària i constitucional immobilista és presoner del pinyó fix d’un
sistema autonòmic injust i desequilibrat. Quatre bucles de dependència sense
cap intencionalitat de trencar-se per consens, sota el corró d’una majoria
absoluta conservadora. D’aquí la revolta social de la indignació per coherència:
la independència del territori per escapar de l’opressió socioeconòmica i cultural
de l’espanyolisme encara del segle XIX.
Les missives
diplomàtiques sobre el conflicte Catalunya-Espanya que pretenen obrir al món la
finestra d’una realitat interna diferent, són manuals de confrontació en busca
d’un arbitratge neutral sobre la democràcia del segle XXI. A nivell europeu tots
se’n renten les mans amb simples conjectures de futur. El mot “democràcia” té
color, sabor i olor diferent en cada Estat de la UE? De cap manera. Novament el
mort recau en la mare dels sistemes, el
poder monetari europeu, obsessionat pel retorn del dèficit espanyol,
insalvable sense el 20% net de Catalunya. La hipotètica exclusió de la UE –no
hi ha res escrit- és el míssil de no poder cobrar i la inconstitucionalitat de
la consulta és la impossibilitat espanyola de pagar sense l’aportació catalana. Europa no
contempla l’indult fiscal com Espanya als seus simpatitzants condemnats.
Totes les proclames i
relats polítics del 2014 adversos a la consulta seran consells malèvols i contra
la convivència, enlloc d’il·luminar ments lliures. Necessitem tècnics apolítics
il·lustres. L’essència d’un sistema obsolet es renova trencant esquemes, sense
apedaçaments. La imputació que pesa sobre la Constitució anacrònica, el
casament de poders i els mecanismes autonòmics mal concebuts exigeixen la
mediació popular de soca-rel. Cada vegada que batega el cor de la ciutadania en
manifestacions d’indignació són ultimàtums al govern, avisos democràtics d’una
parada cardíaca del gran sistema atrofiat.
Ramon Mas Sanglas /
13/1/2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada