Adversitats democràtiques dels catalans

El pronòstic d'un any 2014 políticament turbulent entre Catalunya i Espanya s'ha comprovat en la convenció del PPC a Barcelona. Tota una exhibició d'artilleria antisobiranista. On estan les promeses de diàleg i més diàleg de les dues parts? S'han ignorat mútuament. 

Cada mal de la humanitat té el seu pecat original. Els desastres polítics també. Si tinguéssim una segona oportunitat per desfer decisions erràtiques del passat no patiríem molts infortunis del present. Centro la reflexió en el perquè, com i quan s’ha arribat al plantejament del sobiranisme català. No és un caprici casual, sinó el fruit d’un periple d’errors històrics seculars irreparables. Remeiables, però, els més recents. Les alternatives raonades sempre són bones conselleres si s’escolten. No, les friccions parlamentàries per desacords ideològics partidistes quan obliden el poble com a àrbitre finalista.

Passant de llarg 264 anys de vicissituds derrotistes i negres que disten del 1714 al 1978, el redactat constitucional de la transició va aixecar i ancorar la primera pedra del mur entre Espanya i Catalunya: la renúncia voluntària del concert econòmic per part dels “pares catalans” de la carta magna. La mateixa oferta  dels bascos era el reconeixement autonòmic més singular lluny del cafè per a tots. L’ambició d’una pròxima i millor oportunitat va quedar frustrada per sempre amb el pany i forrellat d’una Constitució votada democràticament. L’estratègia negociadora del “peix al cove” més de 25 anys ens va convertir en pidolaires vocacionals per necessitat i solidaris forçosos. Dos extrems incoherents. Per donar massa hem de demanar crèdit que cal retornar amb interès. El camuflatge de les balances fiscal ara se’n diu “comptes regionalitzats”. Més penombra i dispersió. És el nou pla B del PP? Un bé tan preuat com hisenda catalana, la recaptació i la caixa del propis impostos no ha estat negociable abans d’engegar la consulta del procés –últim recurs- després de la negativa formal de Moncloa:“No vull ni puc autoritzar un referèndum il·legal a Catalunya mentre sigui president, perquè les normes estan per damunt dels ciutadans”. Inconcebible.

Entremig vam entreveure una escletxa de llum: l’Estatut del 2005, aprovat al Congrés i votat per la ciutadania catalana el 2006. L’esperança d’una revifalla va truncar-se amb la denúncia de l’Estatut al Tribunal Constitucional per part del PP i la sentència agònica del 2010. La recollida de signatures va fer palès que als conservadors ofèn la majoria democràtica dels altres -no la seva- i que Catalunya és l’ull de l’huracà espanyol. Les regles de joc polític tenen camins d’anada i tornada. Ara exigeixen es retiri de la Cambra baixa l’aposta sobiranista davant la derrota previsible de sol·licitud d’una consulta legal. Per què no van acceptar les majories a favor d’un Estatut aprovat en lloc de recorre’l al TC? “Va ser l’embrió d’aquestes tempestes”, recorda el president Mas al PPC. El silenci i el temps no arreglarà el conflicte. El diàleg no té recorregut sense tòrcer voluntats polítiques aferrades a l’immobilisme. Mentre el poble no desencalli la batalla partidista, la unilateralitat s’imposarà finalment per exclusió d’entesa, començant per la independència econòmica, pilar d’una nació.

La Convenció i campanya del PPC a Barcelona contra la consulta confirma que n’hi haurà. L’argumentari “ex càtedra” contra la democràcia, les amenaces d’empobriment català, l’expulsió europea i la il·legalitat d’un referèndum no callaran el 72% de la ciutadania que vol decidir. El PP ha desembarcat en terres pacífiques creant més tibantor. Comparar els sobiranistes amb “uns etarres amb matxet” (Sánchez Camacho) pel fet d’anar a les urnes és provocar una divisió social inexistent. La sorpresa intel·ligent d’aquests detractors de la llibertat seria una oferta econòmica engrescadora  i de respecte a la singularitat de Catalunya com a contrapès de la secessió o l’autorització del plebiscit vinculant a l’estil britànic. Malauradament, “la marca  Espanya”, obsessiva pel centralisme, encara no està encunyada per a una democràcia d’alta mar.

Ramon Mas Sanglas – 26/1/2014