Resistència numantina

Serà necessari trencar la corda per arreglar el problema Catalunya-Espanya? Cada dia apareixen nous impediments a la terrorífica consulta. Ara la negativa a cedir el padró municipal de les llistes.

L’enroc polític anticatalanista cada dia està més parapetat en la defensiva. No dóna el mínim pas endavant. Tancat en el bastió de les seves raons jurídiques immobilistes és impossible obrir clarianes de diàleg. El voler mai serà poder. Un posicionament sense cap treva ni finestra és buscar la confrontació i el xoc. El sobiranisme parteix d’una demanda democràtica expressada en tres macro manifestacions populars i el suport de dos terços del Parlament per canviar un status insostenible i decidir aquest futur viable. Mentre el govern central, entossudit constitucionalment amb l’abús d’una majoria absoluta no mogui fitxa, no desencallarem un sistema institucional injust i obsolet. La darrera missa laica del PP de visita a la seva colònia de Barcelona va consagrar envers l’electorat espanyol que ni pa i agua per a Catalunya fora dels marcs vigents. Una magnífica ocasió perduda de trobada amb líders catalans del govern enlloc d’enclaustrar-se en un conclave per enfortir un argumentari conegut i maquinar nous atacs.

La corda seguirà tensant-se. Després del “no totalitari” del Congrés a la sol·licitud formal per fer un referèndum legal vindrà el recurs al Tribunal Constitucional contra la llei catalana de consultes que s’aprovarà al Parlament. Malgrat la sentència adversa es farà sense cap valor vinculant. Serà bo saber-ne el percentatge exacte de ciutadans amb qui podran comptar els candidats independentistes en les eleccions plebiscitàries legals i vinculants posteriors. Tota una prèvia de gran riquesa democràtica per elaborar el programa sobiranista ajustat a la realitat d’un nou Estat. No obstant, quedarà per superar un escull més dels adversaris a la consulta: la cessió del padró municipal per fer-ne ús legal del cens. Els tres ajuntaments del PPC i alguns més regits pel PSC s’han negat a priori deixar les llistes el dia 9 de novembre. El PP de l’ajuntament barceloní recorrerà als tribunals si l’alcaldia de CiU el facilita. Aquests detractors cauen en tres errors: Primer, les dades personals del padró són de cada habitant, no de l’ajuntament, que n’és únicament el guardià i font informativa privada dels seus residents. Segon, només el ciutadà interessat pot permetre o impedir l’ús de les seves dades individuals fora d’uns comicis electorals oficials. Tercer, cap ajuntament o partit pot bloquejar unes llistes del padró coaccionant la llibertat de qui vulgui anar a les urnes.  Solució ben simple: qui no desitgi constar en el cens de la consulta ( és la minoria, sobre un 80% aproximat que la vol) que ho comuniqui a la seva alcaldia respectiva donant DNI, nom i domicili. Caldrà introduir també al llistat els majors de 16 anys si es preveu siguin consultats. Estadísticament té un valor afegit molt important per a un futur immediat de noves eleccions.

La resistència té límits com la paciència. Espanya està posant a prova ciutadans i polítics catalans que no escatimaran recursos democràtics per defensar-se en millorar. Si en lloc de proclamar totes les plagues més imaginatives contra Catalunya analitzessin com quedarà Espanya sense l’aportació catalana, ¿no s’adonarien de la necessitat de reformar el sistema fiscal autonòmic i l’obligació de garantir i bloquejar un respecte a la singularitat lingüística i cultural d’aquesta nació històrica sense segregar-se? Com podran aturar la voluntat majoritària d’un poble? Les batalles dialèctiques no convencen quan són absurdes i contradiuen sentiments i raons. Les persones són les creadores de la llei –sempre adaptable- i no a l’inrevés. Convertir l’interès polític de partit en un problema nacional no és governar al ulls d’un poble que s’ignora i maltracta.

Ramon Mas Sanglas – 28/1/2014