Espanyols a la força. No, gràcies.

La democràcia és el recurs polític més citat quan els serveix i la dictadura per desqualificar l'adversari. La llei és amable quan fa guanyar vots i s'ignora si perjudica interessos propis. La neutralitat política sovint és més fàcil trobar al desert que en discursos partidistes. 

Territoris enfrontats no es reconciliaran amb premisses falses i contraposades. És absurda, ignominiosa i totalitària la sentència de Rajoy: “El respeto a las normas está por encima de los ciudadanos”. Ignora la resposta evangèlica que “el dissabte (dia sagrat jueu) està fet per a l’home i no l’home per al dissabte”. Les voluntats i necessitats de la persona són prioritàries i s’han de canviar les lleis quan ho demana una col·lectivitat significativa. El president no confessa que darrera la seva frase s’amaga el temor i fracàs del partit pel consentiment d’una consulta desfavorable a l’Estat.

La societat catalana  progressista i tenaç porta l’estigma del derrotisme i de la submissió fa 300 anys. Ha dit prou “peix al cove”. Vol ser el poble capdavanter d’abans, com són els alemanys després de dos cataclismes desafortunats. Senyor Rajoy, no pot forçar els catalans a ser espanyols per obligació si volen tenir un país propi. El DNI imposat en una Constitució post dictatorial és aigua passada. No ha après dels fracassos històrics d’aquell imperi espanyol sense cap posta de sol? Va perdre Portugal, tota Hispano Amèrica, possessions africanes i asiàtiques i aviat Catalunya –potser el País Basc- per no saber negociar amb tolerància i democràcia. Res més possessiu que “Catalunya és d’Espanya i Espanya és de Catalunya”. Allò que és teu és meu, no funciona així avui dia. ¿Qui pot explicar en democràcia que si una majoria de catalans no vol ser espanyola no deixarà de ser-ho? Ets d’on vols, vius i sents, si la integració és un fet. No s’ha d’espanyolitzar ningú, i menys l’escola. Les lleis són per servir, no ofegar i viure benavinguts. Aquesta falta de llibertat invita fugir corrents de l’espanyolitat d’altres temps.

No busqueu culpables, messies i líders de l’independentisme per castigar. Els actors, una societat majoritària. Quants? Votem i ho sabrem. Un 72% exigeix el referèndum. Confondre la voluntat popular amb interessos partidistes és un segrest del segle dinou. El discurs amenaçador del PP i PSOE amb convencions d’arrogància unionista per convèncer els catalans del seu espanyolisme està aconseguint l’efecte contrari. Els problemes s’afronten de cara i realisme, sense ignorar-los. Només amb arguments del senyor Cameron als escocesos canviaran les mentalitats dels catalans. Els germans no han de viure lligats sota el mateix sostre per estimar-se. L’emancipació és llei de vida i maduresa, els matrimonis de conveniència són medievals.

El Congrés va esmenar i ratificar l’Estatut 2006 aprovat al Parlament. El PP el va recórrer. A qui vol donar lliçons de legalitat si no va respectar una llei orgànica de les mateixes Corts i la votació del poble? Estem vivint les seqüeles d’aquell drama del Tribunal Constitucional contra les decisions parlamentàries i populars. Paguem un equívoc greu d’inversió de poders per demostrar la inflexibilitat del govern central. Un obscurantisme il·legal que es repetirà aviat amb les balances fiscals fraudulentes per no perdre vots del país. Els catalans no són propietat de ningú, només amos de les seves decisions per sufragi universal democràtic. És dur per a un president dir a Espanya que perdran el millor client i haver-lo tractat injustament. No li ha faltat ocasions de rectificació. Serà el preu de la seva unilateralitat tossuda i el cost d’una morositat asfixiant, per no consensuar l’entesa amb una autonomia massa solidària durant 35 anys. L’Espanya del “no” seguirà sent la seva presó – una dictadura “democràtica”-  i la por a les urnes. Aquests productes no tenen cabuda ni venda en una Catalunya oberta i lliure. Gràcies i adéu.

Ramon Mas Sanglas – 27/1/2014