Reformisme polític emergent?

Els xocs parlamentaris estan propiciant la vertadera imatge del cos polític que busca el ciutadà. És hora de depurar el sistema posant al seu lloc el poder de la democràcia, per damunt dels seus delegats polítics

La convulsió oberta al PSC ha sacsejat la votació parlamentària sobre el procés sobiranista. La contradicció entre la fidelitat al partit i al programa electoral, als votants i a la pròpia consciencia de diputat ha creat un xoc controvertit. Els tres diputats dissidents del PSC, “crítics” amb els compromisos del seu partit i erròniament estigmatitzats de “díscols”, han destapat una evidència camuflada: no es pot servir tres senyors alhora sense prioritzar. No s’estima més el partit deixant l’escó o marxant sense assumir les obligacions del vot personal. És compatible exercir-les i ser candidat a unes alcaldies sense donar l’esquena l’electorat. S’ha trencat la bombolla de velles formes polítiques intoxicades. L’ètica demana, per davant de tot, servir i complir amb el poble. La pluralitat ideològica del partidisme ha de permetre veus i vots diferents d’acord amb la representativitat. La política democràtica és ascendent. De dalt cap a baix és inquisitorial. La transversalitat de vasos comunicants del carrer al Parlament i viceversa només es donarà amb polítics de proximitat, no amb personatges llunyans i desconeguts de llistes imposades.

La moguda ha obert nous escenaris polítics cridats a la reforma nacional i autonòmica. Primer, sobren  parlamentaris, si només ocupen un escó sense poder discrepar amb el seu vot intransferible i parlar lliurament. Per escoltar el seu portaveu i aixecar el braç en nom de tots és sobrera tanta  presència callada. El “gregarisme polític” del silenci –en nom de la disciplina partidista- té regust dictatorial. La meitat d’aquestes nòmines s’haurien de  transferir a juristes i economicistes qualificats –tecnòcrates- com a ponents de les proposicions de llei rebudes del poble mitjançant els diputats de barri i poblacions. Segon, tot polític ha de ser un professional acadèmic, no per escalada de mèrits i antiguitat. La temporalitat del càrrec no mereix  privilegis vitalicis posteriors. És un treballador al servei públic per delegació. Tercer, es deu als seus electors amb coherència entre el que promet, legisla i aprova. Cada any s’hauria d’avaluar el seu programa i dimitir, si hi ha greus incompliments o contradiccions. Quart, el Senat, una duplicitat del Congrés, és una institució inoperant i cara que sobra, per manca d’implicació territorial directa. Cinquè, la democràcia viva de veïnatge exigeix la mecànica del referèndum habitual en temes menors significatius, seguint models europeus centre-nòrdics. La cultura de la consulta ha de ser una normativa constitucional primària sense temences de trencaments unitaristes artificials.

La crisi de credibilitat política és interna i font d’indignació popular. Per a quan les modificacions institucionals?  La guspira de la “rebel·lió socialista” ha desvetllat esquemes rovellats. Les desafeccions amb el PSOE no van cicatritzar a Granada. El “Manifest” d’una alternativa d’esquerres –signat per més de cent personalitats de solera-, vol regenerar el socialisme fundacional i català genuí per evitar més diàspora i secessió. Quin futur li espera l’involucionisme del PSC enrocat  al centralisme espanyol amb  el PPC i Ciutadans? Qui és realment el díscol als ulls de la societat? L’escó és del diputat, no del partit.  No poden ser penalitzats per indisciplinats, fidels a la consciència, al programa i a les urnes. Trair i suplantar el poder del ciutadà passarà factura a curt termini. 

La tesi de la CUP -no cal demanar permís a Madrid per exercir la llibertat de decidir- oblida  formulismes de procés i protocols oficials per tenir les mans netes el 9 de novembre. Que el món vegi a Catalunya el mirall de la transparència democràtica, res d’unilateralitat, enfront l’obscurantisme i forrellat de la marca Espanya: el “no” sistemàtic a tot. És temps de reformes, també dels governants, menys polítics i més selectes, que coneixerem pels seus fruits i el tarannà democràtic.

Ramon Mas Sanglas – 20/1/2014