Balances fiscals de la independència

El rebombori de la confrontació entre Catalunya i Espanya ha tocat el voraviu dels comptes, que evidentment, no quadraran. Una nova deflagració? Canviar de mètode per evadir la independència, una aberrració més. 

El ministre d’Hisenda ha reblat el clau del sobiranisme. Per què vol marxar la majoria de catalans? Perquè s’ha cansat de pagar massa i rebre poc –convertits en pidolaires- com demostren les “balances fiscals”  publicades i acceptades pel ministre Montoro. Conegut i ratificat el diagnòstic busquem solucions equitatives. La pedra filosofal de la discòrdia que el govern vol enterrar canviant el nom per “comptes regionalitzats territorials” no canviarà la realitat. Amagant xifres no desapareixerà el greuge comparatiu amb les Comunitats receptores netes, graners de vots pel PP i PSOE. És palpable que “l’espoli català” no és cap invent separatista sinó una batalla econòmica perduda del govern central. No dir la veritat d’allò que succeeix a Catalunya perquè no agrada i causa pànic al poble espanyol se’n diu enganyar. Cada territori sap què recapta dels contribuents, què envia a la capitalitat i quant no retorna. Coneixem les balances oficials d’Hisenda (2005) i de la Generalitat (2011) amb unes variacions de mètode que fa oscil·lar l’aportació catalana entre 11 i 16 mil milions anuals, equivalent al 8% del seu PIB brut. El pic referencial de màxims europeus és del 4% per als estats federats alemanys més rics que traspassen als menys afortunats. Si a les Balears i Madrid –Catalunya és la tercera en solidaritat- se’ls reté més per subvencionar Extremadura, Andalusia, Galicia, Astúries i Castella, queda patent que el “cafè per tothom” no ha funcionat i urgeix reestructurar Espanya pel bé comú. Cadascú compri la cafetera i faci el seu cafè exprés. Tenien raó els experts preconstitucionalistes: El Regne d’Espanya és un país de tres nacions (Espanya, Catalunya i el País Basc). Federades, confederades, autonòmiques o interdependents. La nomenclatura és secundari sota el mateix paraigua europeu. Cabrien matisos sobre Navarra respecte els veïns bascos, o Balears i el Llevant valencià respecte Catalunya com a països catalans, conservant les variants lingüístiques. La reforma constitucional crida una segona transició com l’alternativa única a la segregació definitiva de Catalunya. Les infraestructures territorials febles no poden viure depenent eternament de l’aportació aliena sense recursos propis suficients. Tots els paràmetres de càlcul demostren que el sistema redistributiu actual és injust i ruïnós. Tot apedaçament una justificació tramposa. Les rendes per càpita han de tenir ànima productiva autònoma segons el nivell de vida local. La contribució sobrevinguda ha de ser un simple complement limitat, temporal i revisable.

El xoc de trens ja és evident en matèria econòmica i en desentesa política. Sense una teràpia adequada només queda la secessió física de territoris i el repartiment de béns i deutes. Si rectificar és de savis fem marxa enrere desfent dos errors desorbitats: l’estat de les autonomies i l’Estatut trinxat, llei orgànica votada per les Corts i els ciutadans el 2006. En breu, el PP i PSOE aprovaran que cap llei sortida del Congrés podrà ser recorreguda al Tribunal Constitucional. Apliquem-la amb caràcter retroactiu als estatuts vigents, denunciats i rectificats. El present es forja corregint el passat equivocat, no maltractant drets democràtics o amenaçant persones amb la presó i l’anul·lació autonòmica. Volen exterminar un poble? Com a catalans demanem rebre, com a mínim, el mateix que els altres, sense cap furt democràtic i fiscal. Prou excuses que ara no toca després de 35 anys de generositat abusiva. Seguir cuinant amb la indecència d’uns comptes camuflats no admetrà cap més sortida que la independència.

Ramon Mas Sanglas – 1/2/2014