Eclipsi de polítics i partits

Cap polític és imprescindible. La retirada de Duran i Lleida no és cap terratrèmol en el vaivé polític massa avessat a les mateixes cares.

És llei de natura: néixer, créixer, reproduir-se i morir. El temps també situa cada polític al seu lloc fins el destí final. Ni Artur Mas ha estat cridat a l’independentisme per vocació, ni Duran i Lleida a secundar una coalició de conveniència, eternament. La ruptura, tantes vegades anunciada i tancada en fals ha posat la data final? Una crisi més de parella? Coincidències i casualitats circumstancials ho intenten justificar: l’abdicació del rei i esperances de canvis institucionals amb Felip VI, desacord amb el procés sobiranista permanentment, desconnexió personal del 9N. Un savi polític, inquiet i atrevit per obrir vies de debat sempre ha estat en la palestra activa. Ha viscut molt anys en la frustració de somnis ministerials i no pot aguantar l’estretor en la cadira d’Unió a l’ombra de Convergència. Dues ànimes polítiques que s’han solapat per l’oportunisme amb discrepàncies ideològiques a nivell autonòmic i nacional, ja no es necessiten? La unió fa la força quan les arrels i els sentiments no es traeixen. Quan Duran va acceptar a contracor el pas sobiranista del líder convergent després del cop de porta de la Moncloa, era l’hora de la separació, no ara. La societat catalana s’hauria estalviat moltes impertinències i discursos desafortunats del líder unionista en descrèdit dels socis de federació i del catalanisme regenerador. Per què ha exhaurit els límits, en plena efervescència independentista, aprofitant el relleu del cap d’Estat? Quina en porta de cap? Ensorrar amb més contundència el procés, reactivar la fragmentació social catalana, recolzar el front unitarista espanyol o erigir-se en redemptor i president del país? Com a polític mesurat, no desvetllarà les seves intencionalitats prematurament. Seguirà els passos de la prudència, clau en moments delicats de successions i retocs legalistes. Mentre els conservadors espanyolistes lamenten l’eclipsi d’un astre intermediari de la seva corda, els polítics catalans no fan escarafalls d’un cessament natural i amortitzat mútuament.

Per a Duran, Catalunya s’apropa a un daltabaix històric del que es despenja com a còmplice. La fugida personal amb la desarticulació de CiU no és cap solució. Veurem la seva deriva a imatge i semblança del PSC? Quants dels 13 acòlits li seran fidels? Només se’n va el capità i el  somni de la tercera via? Si tenen signat un compromís parlamentari amb el dret a decidir com a grup, trairan els principis democràtics adquirits, per seguidisme o por a quedar-se a mig camí i sense premi? Qui és el díscol del partit? Vol acabar amb l’independentisme segant l’herba als peus dels convergents al·legant més estimació a Catalunya? Senyor Duran, no avali lleis conservadores sense consultar la ciutadania. També li espanten les urnes? No calen més presidenciables a la Generalitat. El poble busca noves cares, idees fresques i polítics propers. La seva estratègia obrirà la porta gran a ERC. Serà el fruit –ben legítim- del seu protagonisme, renúncia i divisió. Haurà contribuït sense èxit- molt probablement-  fer descarrilar el comboi del catalanisme cap a la confusió, o tal, vegada, haurà oxigenat la política deixant a la cuneta companys de viatge poc conciliadors. Duran i Lleida baixarà del seu tren aplaudit per Madrid perquè no pot servir dos amos i no té entrada a un ample de via diferent. Queden moltes incògnites i recorregut. Cap governant és imprescindible mentre el poble tingui fe en les urnes malgrat segui difícil abasta-les democràticament per culpa d’un partidisme immobilista i egocèntric.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 10/6/2014