Política i reialesa estan entrellaçat amb la història del passat. Quedar bé amb el futur i ser exigent amb els drets que reclama Catalunya posa al partit del govern català a l'entredit.
Al Senat recolzen Felip
VI. Al Congrés s’abstenen. Volen així liderar una República catalana –un nou
Estat europeu- amb la consulta del 9-N? Això és girar l’esquena al poble i dubtar del projecte sobiranista català.
Acontentar tothom amb una barreja d’agraïment a la corona, i a la vegada, negar
l’adhesió política al bipartidisme espanyol desacreditat com a mostra d’enuig
pel mal comportament envers Catalunya, és nedar en aigües tèrboles. És el
llautó de la coalició a què tenen acostumada la societat amb les seves divergències internes. Aquesta
actitud de quedar bé debilita el pacte amb ERC i les restants forces pro
consulta i afebleix el resultat de les urnes creant nous indecisos. CiU no vol
ser titllat per la història com a traïdor d’una era passada ni ser presoner
d’una segona transició indefinida i confusa. La política catalana “amb majúscules” requereix fermesa en tot
moment, senyor president, escoltant el poble, no el xiuxiueig dels monàrquics
que temen quedar-se sols. Si CiU no està en condicions històriques per dir “no”
al continuisme reial espanyol, hauria de tenir, mínimament, el valor moral d’exigir
un referèndum al respecte. El dret a decidir que demana per la causa catalana
és extensible a tots els esdeveniments institucionals importants del país
sotmesos a la democràcia de la nació.
Els catalans votants
del 1978 van acceptar la Constitució majoritàriament. Eren temps de resignació
i pressió per falta d’alternatives millors. Si presumim de maduresa democràtica
la situació actual és radicalment diferent. Dos terços de la població sense
haver votat estan suportant passivament un sistema qüestionat, esgotat
institucionalment, políticament fraccionat i amb llacunes monàrquiques que s’han
de solucionar a corre-cuita. La majoria legalista del Congrés encetarà una etapa
convulsa amb la coronació de Felip VI. Obrirà i tancarà la Carta Magna en fals
–per segona vegada- per reforçar el poder bipartidista fustigat per les urnes,
al·legant motius econòmics urgents fa dos anys i reials, ara. Per institucionalitzar
una normativa referendària a l’estil europeu i reformar el sistema autonòmic
mal gestat i ruïnós, què més ha de succeir? A què responen les preses de
calendari en el procés d’entronització? La llei orgànica successòria a les beceroles,
s’ha enllestit en tres setmanes. Per por
a una “tardor complicada”? El nou rei té la vareta màgica contra la manca de
voluntat política? Espanta l’altaveu popular a favor d’un referèndum republicà?
Perilla la votació unitària del Congrés per secundar la coronació del Príncep? El clam reformista de la
Constitució no podrà ser ofegat per l’absolutisme del govern. S’oblida el principal: el poble espanyol del
2014 no té la miopia i la sordesa congènites del 1978. La proclamació del 19 de
juny deixarà greus seqüeles latents que continuaran fermentant més crispació
social. La democràcia no admet trampes. El seu valor fonamental és la
participació, antídot de la imposició que impregnen el PP i el PSOE agermanats
en afers de poder comú. En política es renoven persones i estructures o es
rebota la societat. L’encaix o ruptura de Catalunya podrà trobar murs legals,
però la legitimitat d’un poble a ser consultat és un dret universal imparable
que enderrocarà dics artificials de contenció per falta de raons sòlides.
Ramon Mas Sanglas -
Sta. Eugènia de Berga, 7/6/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada