Un rei amb peus d’argila

Democràcia i reialesa espanyola no són fácils de casar sense el consentiment del poble. Les lleis actuals han tirat pel dret. Felip VI dormirà tranquil? És de savis rectificar i està en les seves mans. Ho veurem mai?

En el somni profètic del rei Nabucodonosor narrat en el llibre bíblic de Daniel ( cap II) podem veure-hi   similituds amb la nova reialesa espanyola. El monarca babilònic somnià una estàtua amb cap, cos i extremitats de metalls preciosos, però, amb peus de fang sec. Una pedra rodolant la va desplomar. Cridà els seus mags i vidents. No li aconsegueixen desvelar el significat i els fa matar. Només el profeta Daniel, per mediació divina, li revela la realitat del seu futur: ”La imatge humana colossal que tenies al davant fou esmicolada per una roca al tocar-li els peus fets de fang. La teva glòria sublim serà passatgera i el regne dividit per altres reis veïns”. Tota una simbologia amb innombrables lectures a través del temps. Lluny de tot mal presagi només hi vull veure una analogia: la força de la pedra despresa és l’ímpetu imparable de la democràcia. A hores d’ara tot està dat i beneït sobre un Felip VI coronat amb alts honors per la inèrcia d’una legislació impopular i arcaica. No obstant, sempre estarà al seu abast fer parar la maquinària i sotmetre’s a un referèndum que ara guanyaria, probablement, amb un gest històric, únic i democràtic d’aquesta magnitud. Com a cap d’estat pot fer canviar la normativa seguint els processos requerits. Se li haurien acabat elsmals somnis i el temor d’un enderroc per part d’uns súbdits que no coneix sense haver-los escoltat mai a través de les urnes.

El Congrés va votar favorablement l’abdicació de Juan Carlos I amb cautela i discrepàncies sonades. El bipartidisme interessat ha donat llum verda al continuisme de la monarquia espanyola marcada pel dictador. La convicció moral del PP sobre la corona reial és de suposar, no com el valor moral del soldat que jurava bandera i embogia per perdre de vista l’exèrcit. El PSOE va exhibir la contradicció més irrisòria. El portaveu Rubalcaba va proclamar oficialment el republicanisme del seu grup i es fa còmplice amb la monarquia per agraïment. No va saber separar principis de partit, el punt final d’una etapa reial i l’exigència referendària per encetar una nova era reial o republicana des del poble. Van votar en fals com a federació amb el greuge d’amenaça contra els díscols. Una prova més de falta de llibertat interna. És vergonyós invitar i exigir diàleg als altres per desfer una muralla constitucional i no deslliurar-se d’un llast institucional fosc amb l’oposició o abstenció a un traspàs automàtic. Confirmar la renúncia del rei és admetre l’entronització de Felip VI dimanada del franquisme. Han vetat la instauració d’una segona transició. La societat catalana i espanyola està cansada de l’equilibrisme socialista. Així els van les coses amb dimissions encadenades i el fracàs en les urnes. La ciutadania crítica amb les corrupteles polítiques està depurant el sistema envers les persones i els partits. Per més frens a la implantació d’una llei electoral oberta el votant trencarà esquemes i candidatures servidores del seu propi poder.

El bipartidisme nacional més  regressiu en les pròximes eleccions –segons tots els sondejos- deixarà el nou cap d’estat en minoria democràtica. L’eclecticisme del mapa polític en mans de “Podemos” (58 diputats, fills de la indignació social) i la gran pluralitat territorial soscavaran els pilars reials que ara semblen invencibles. Tot un horitzó de crisi a la vista, previsible i evitable amb un referèndum. Si a dia d’avui el tron reial sembla garantit, serà el mateix d’aquí dos anys? Felip VI haurà de guanyar-se a pols l’estabilitat monàrquica. S’esgota el silenci de dos terços d’espanyols que no van votar la Constitució i el règim governamental. Una societat prou intel·ligent per discernir el gra de la palla, la democràcia de la dictadura, exigeix peus de plom, no de terrissa. La cultura europea del referèndum ha de suplantar les reticències hispàniques al dret a decidir arraigades per un passat poc democràtic encara viu.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/6/2014