Piruetes de llistes

La dispersió de partits està complicant la data i el contingut del plebiscit. La discussió sobre la unitat de llistes és la diana mediàtica i una arma poderosa dels antisobiranistes.

 Llista transversal, única, sense sigles i lema comú, però, també, amb candidatures diferents per no perdre vots. Paradoxal. La polèmica recorda l’estratègia unitària sobre la pregunta rebuscada del 9N per acontentar tothom. Si el país i el dret dels ciutadans està per davant de tot, ¿a què ve un nou sidral partidista per posar-se d’acord? Com si el tema no s’ho valgués. Prou camuflatges a l’ambició de lideratge i al patrimoni de qui aconsegueix més vots quan la meta és la mateixa. Volen amagar sigles i després les destaparan en el recompte? Pretenen una campanya plebiscitària compartida com a principi, però, singular per diferenciar-se. Què pot dir d’específic cada partit que aporti més independentistes que tots plegats? A més diversitat de camins, més fragmentació. No assageu fórmules einsteinianes per demanar un SÍ ple a la independència. El sobiranista del carrer no vol confrontar diferències de partit sinó veure la ruta clara del destí. Els pactes d’entesa entre parelles es fan abans, no desprès de passar pel jutjat o l'altar. És important captar indecisos, però, més encara, no perdre adeptes per falta de credibilitat i aiguabarreig dintre de casa. Ja seran prou complexos el projecte federal (PSC) i la nova proposta autonòmica (PPC, C's, Podem, UDC, ICV-EUiA). Almenys que siguin entenedors, sòlids i convincents els enunciats independentistes de CDC, ERC, CUP i possibles candidats de NECat. La formació política que pateixi miopia de futur i egocentrisme que deixi la decisió final als tecnòcrates neutrals de la societat civil. Fer una simbiosi perfecta de llista unitària i plural alhora, sona a quadratura del cercle, sense cap necessitat. Junqueras demana dos eixos més sota el paraigua de la candidatura comuna: la pobresa social i la corrupció. Són dos esquers propietat d’ERC i CUP per captar més vots? El lema “És l’hora” sembla prou significatiu i gens excloent de tot un poble, protagonista exclusiu. Dóna la impressió que confonen l’instrument amb l'objectiu que és la convicció sobiranista del canvi. Polítics aspirants, sentiu de veritat la secessió com una força ineludible per viure millor sense les pressions de l’Estat central? Quan s'estima una causa tot sacrifici és poc. Qui dubte de qui o de què? ¿Que el ciutadà no respongui prou bé –menys del 50%-  o que cada partit no obtingui el reconeixement esperat? La campanya única evitaria els dos perills, poblament, si el votant veu renúncia i generositat en el polític. Prou piruetes irrisòries i jocs equilibristes que empobreixen el procés i enforteixen l’adversari. Des del regne d’Espanya i Europa titllaran d’inconsistent i poc seriós el projecte del nou Estat, lluny del model escocès i quebequès, si no aprecien una seguretat estructural compacta i definida. Els contrincants del plebiscit no ho posaran gens fàcil. El tsunami de la unió espanyolista arremetrà pels quatre costats sense contemplacions, amb ofertes compensatòries d’última hora (PSOE, Podemos) o el rigor amenaçador de la llei (PP). Si troben febleses de procediment o veuen una brúixola tremolosa en el catalanisme sobiranista, tindran les escletxes suficients per afeblir la feina ben feta. Prou guerra de llistes si volem defensar el bastió de Catalunya després de tres segles d’esperança per aconseguir-ho. Ara o mai no sembla cap tòpic perquè els mitjans hi són. No els dilapidem. Esperem no haver-ho de constatar, malauradament, d’aquí uns mesos, sinó celebrar el contrari.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 1/12/2014