El temps polític està en joc amb noves cartes sobre la taula. Ha canviat l'entorn, no els jugadors. Falta jugar la final definitva de forma amistosa o imposada i més participativa, encara.
La
derrota democràtica del govern espanyol davant l’històric 9N català té tres
sortides: la dimissió del seu president, l’avançament dels comicis nacionals o
presentar batalla electoral a l’independentisme català. Les dues primeres
posposarien el problema, malgrat la utilitat com a camuflatge dels 165 presumptes
corruptes i imputats del PP. La tercera opció serà inevitable. S’ha fet palès
que el matrimoni del partit governant amb les altes instàncies judicials del
país ha quedat obsolet i és perniciós en una societat lliure. La separació dels
tres poders de Montesquieu està revifant. L’oxigenació política que ressorgeix
amb Podemos en pren bona nota, origen
del seu auge social, primer en estimació de vot directe. És la gran revolució
que més inquieta el PP després del conflicte i victòria dels catalanisme
progressista.
Comença
l’etapa sobiranista definitiva. Demanar a Rajoy un referèndum pactat sembla bé
com a cortesia amb uns terminis breus. Per protocols de legitimitat, que no es
quedi, malgrat la pluja de represàlies i diatribes que segueixen caient contra
el 9N, la paradoxa del diàleg. Coneguda
la suposada resposta no caldran més autoritzacions de Madrid. La proclama
d’eleccions avançades o constituents és competència exclusiva del president de
la Generalitat sense cap impugnació possible. La cursa electoral està en mans
dels cuiners polítics catalans que han de servir un banquet al gust dels seus
comensals. Esperem conèixer ben aviat els diferents menús sense més trencadissa
de plats. Sabran oferir uns guisats combinats, lligant bé l’all i oli del país
sense cap tipus de regust i amargantor del passat? Sabran destriar els
ingredients que més convenen el territori sense oblidar la relació comercial i
financera amb el veïnatge espanyol i europeu? Fins ara la palestra ha estat per
deslliurar-nos dels lligams jurídics i fer una consulta. Ara inquieta i molt,
com reunir forces de la mateixa corda política independentista per rebatre uns
adversaris plurals que intentaran guanyar sufragis sense miraments. Si durant
el procés consultiu s’han superat discrepàncies circumstancials per imperatius externs,
¿què podrà enrarir la unitat interna d’aquests mateixos concursants en unes
eleccions vinculants? Què els preocupa més, ¿servir una societat inquieta per
canviar l’estatus econòmic o assegurar
el nombre d’escons al Parlament? Sembla
evident que sense un programa sobiranista unificat a priori seran majors les
desavinences posteriors. Qui fa ombra a qui? ERC a CDC o viceversa? El ciutadà
mai admetrà rivalitats partidistes per un pastís que no és seu. Qui ha
d’ostentar la presidència de la República? Si dirimir aquesta qüestió és el
gran debat que entorpeix la unitat deixeu-ho en mans de la ciutadania en unes
primàries prèvies. Si el poble ha fet el gran pas davant Espanya, Catalunya no
es pot trencar –com voldria Aznar- per dissensions entre candidats. Ara necessitem
un desenllaç harmoniós dins de casa, a falta d’alternatives sobrevingudes. No
es pot malgastar més temps sense decidir.
L’escalf popular del moment mereix un lideratge polític d’alçada i un govern de
concentració per negociar la secessió pacífica. Si guanyés el “no” l’independentisme hauria de claudicar. Per
què no el contrari, també? És el joc democràtic universal, com el britànic o quebequès.
No
dubtem que els contrincants unionistes de tota mena formaran un pinya electoral
amb un programa autonòmic blindat, creïble o no. La resta d’Espanya s’encarregarà
prou de confrontar-lo amb protestes, si Catalunya en sortís afavorida. En
definitiva, que la independència està en mans dels partits polítics catalans en
primera instància i de la convicció popular demostrada, després, malgrat la
possible seducció de promeses espanyolistes d’última hora.
Ramon
Mas Sanglas, - Sta. Eugènia de Berga, 11/11/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada