Segona ronda de cafè o independència?

Catalunya és el motor econòmic i serà el motor del canvi autonòmic espanyol. Una segona ronda de cafè seria el súmmum de la irracionalitat. O neix una nova Espanya regional o Catalunya s'independitza.

El poble té l’última paraula amb permís del poder de torn. L’assetjament via Congrés, fiscalia i judicatura cada dia acota més drets autonòmics i enforteix una ciutadania reivindicativa. La repressió de les urnes –símbol d’entesa- ha portat querelles detestables en lloc de diàleg i respostes. El tempo del full de ruta del president Mas podrà variar, però, es complirà fil per randa malgrat els riscos. La falta de relació Espanya-Catalunya està sentenciada. Molts partits nacionals clamen una reforma constitucional, excepte un  PP apoltronat, una majoria absoluta amb els mesos comptats, afortunadament. Compartir o disputar tres ideologies –PP, PSOE, Podemos- significarà una oxigenació per actualitzar o abolir un estat autonòmic exhaurit. Per als socialistes, un simple bateig amb el nom d’estats federals? Si pretenen ser simètrics –com vol el PP-, qui i com es complementarà la insuficiència de recursos propis? Un simple rentat  seria la segona ronda de cafè aigualit, l’amargantor de les comunitats solidàries en escreix. Per quin ideari regional aposta el partit nounat de Pablo Iglesias? Si per reafirmar la unitat d’Espanya esquiva la singularitat territorial, lingüística i l’economia asimètrica, realimentarà l’independentisme amb més indignació. El dret a decidir, reconegut pel PSOE i Podemos, ha d’anar acompanyat de les conseqüències negociadores, amb la secessió o el desmantellament del nyap autonòmic.  El nivell de vida espanyol mai serà uniforme perquè els mercats regionals i la renda per càpita són molt dispars.  Els vasos comunicants s’han de regir pel principi d’ordinalitat, és a dir, no pagar més del que es rep, el topall de solidaritat. La transgressió restringeix la inversió del donant i empobreix el receptor per falta d’estímul emprenedor. Uns ciutadans estan expectants per veure un pacte global alternatiu al sobiranisme català, d’altres el llibre blanc del federalisme i la proposta revolucionària de Podemos. De les disset autonomies –irreals-, quantes podrien sobreviure soles sense pidolar? Balances fiscals en mà, deixant l’artificialitat de Madrid com a capital, només Catalunya, el País Basc amb Navarra i el Llevant espanyol amb les Balears, tindrien vida pròpia. Les restants comunitats s’haurien d’agrupar en un o dos blocs, compartir béns en igualtat de condicions sense dependències alienes o molt minses. Estats federals o macro autonomies? El nom no importa. Qui està disposat a canviar el xip històric per una nomenclatura més racional i justa? Aquest plantejament no dividiria la unitat de mercat intern i europeu. Respectaria plenament la idiosincràsia històrica i geogràfica dels pobles. Seria la base del referèndum definitiu dels catalans: autodeterminació plena sense escissió o independència? És hora de trencar tòpics de si som tan o més catalans, bascos, andalusos que espanyols i viceversa. Dels sentiments no es viu,  ni s’imposen, es respecten. Del contrari se’n diu colonialisme, tan anacrònic com viure de les macro extensions agràries d’origen sospitós i mal gestionades. Un Estat d’estats federals modèlic no és compatible amb la política del camp andalús i extremeny actual. Quin socialisme posarà el cascavell als terratinents del sud que omplen el seu graner de vots gràcies el finançament de les campanyes?

La llavor independentista esta germinant més que mai per la pèssima praxis relacional amb el govern espanyol. Ha passat del 20% al 52,3% en menys d’una dècada. La unitat nacional no s’aconsegueix amb decrets com la castellanització dels nens catalans en una autonomia admirada al món per la integració d’estrangers i castellanoparlants, la meitat de la població. En una riuada de confusionisme i corrupció política urgeix clarificar prioritats i programes abans de votar. Si la tripulació no sap com i què fer, no podran conduir a bon port uns passatgers mal instruïts o enganyats. Saltaran inevitablement per la borda abans del naufragi i veure’s ofegats. Catalunya es mereix més que una segona tassa de cafè descafeïnat després de tants anys de tirar del carro com a motor del país.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 23/11/2014