Independència, ara o mai

Final de trajecte aconseguit: votar el 9N la pregunta proposada com a sondeig. Ja vindran les eleccions anticipades vinculants. El civisme i la participació han estat una lliçó de democràcia a tota Espanya.

 Ha estat l’opció guanyadora del 9N, l’embrió del nou Estat europeu. Ha importat més la magnitud participativa d’un poble viu que els resultants, espectaculars i merescuts. S’ha desemmascarat la impotència d’un mur centralista, enderrocat per la democràcia cívica catalana.  Per aconseguir l’objectiu final, només cal la convocatòria d’eleccions avançades, encomanades al president de la Generalitat sense cap impugnació possible. No més passos intermedis de cortesia. L’avaluació de la diada s’ha fet sola i amb els mitjans internacionals. Tot intent fora d’un plebiscit electoral seran vies mortes. Ho ha ratificat Soraya de Santamaría per enèsima vegada. Ni esgotament de legislatura, ni un “no” més per resposta. Amb quines ofertes programàtiques convincents es despenjaran els adversaris sobiranistes per fer campanya unionista? Estem encuriosits per sentir més promeses buides o una regeneració autonòmica màgica? Amb quines ocurrències plausibles podrien sorprendre la independència? El país necessita d’un canvi radical. Disposem de sondejos sobre un teòric primer Parlament. Republicà. L’atomització ideològica i la defensa dels  interessos és preocupant si la renúncia partidista no es posa al servei democràtic de la unitat com a principi d’entesa. Els càlculs dels escons sobiranistes semblen optimistes i contrastats: l’independentisme d’ERC, CUP, CDC sumarien 80 diputats enfront de 55 del bloc espanyolista (PSC, UDC, ICV-EUiA, Podemos, PPC, Ciutadans). De fer-se realitat, l’Estat català veuria un horitzó tranquil·litzador. Analitzant la identitat de cada partit observem matisos diversificats de catalanitat. La vocació segregacionista d'ERC i CUP s’ha fet encomanadissa a CDC per necessitat i lideratge. Els tres es necessiten  amb la singularitat comuna i diversa dels seus valors. Els republicans gaudeixen de la gràcia popular, però, els cal l’experiència convergent. Amb la saba nova de CUP formarien un triplet capacitat per dirigir l’Estat català, si hi conflueixen tres principis inapel·lables: unitat d’objectius, renúncies individualistes i col·legialitat de governació. Amb un bloc monolític d'aquest calibre l’oposició de la Cambra seria feble. PSC i ICV tenen el cor partit entre Catalunya i Espanya, ni carn ni peix, vegetarians. Podemos, Ciutadans, UDC i un PPC residual no podrien capgirar un poble bolcat a reconquerir un benestar propi de més nivell. Sempre queden uns serrells de dissidents desconjuntats d’última hora. Aquest guió postelectoral seria un probable escenari per pactar la secessió o un inaudit  continuisme que el ciutadà hauria de referendar. Catalunya compta amb els ulls europeus i nacionals. També Euskadi ensuma la flaire separatista que no va aconseguir amb la violència. Cada dia es defineix millor la futura realitat de tres Estats independents: Espanya, Catalunya i País Basc. Punt i final a la transició.

Ara o mai. No solament per exigència popular. Els ponts de diàleg amb el centralisme seran de força major amb unes plebiscitàries. Urgeix  abans no empitjori més el panorama espanyol. Dues demoscòpies sobre el mapa polític nacional a un any vista, Podemos guanyaria en intenció de vot seguit del PSOE i el PP com a tercera força. Si els primers aglutinen la indignació social i la ràbia contra la corrupció, la casta dels dos clàssics no es resignarà a ser un convidat de pedra. L’animadversió mútua actual esdevindrà amistosa per conveniència i foragitar de la Moncloa  un hipotètic guanyador novell. Seguiran amb la majoria absoluta bipartidista sota l’empara de la banca, carn i ungla. Ni renovació constitucional –o molt superficial-, ni autonòmica, ni institucional. Rajoy no compta amb els nacionalismes perifèrics. Les intencionalitats federalistes del PSOE es volatilitzaran. Aquí no hi cap un encaix catalanista de progrés ni un País Basc lliure. L’exclusió serà la segregació  natural de dos pobles singulars, motors econòmics que Espanya necessita i no sap o no vol respectar. Paradoxa de l’orgull hispànic. L’assetjament judicial permanent i la baixa qualitat democràtica seran el passaport dels dos nous Estats peninsulars. La doble impugnació de la consulta 9N haurà estat la cirereta del pastís de la vergonya i la millor campanya independentista. Gràcies, govern espanyol i TC sumís a les seves ordres. Esperem que els tres partits independentistes aprofitin la decadència política d’Espanya per enlairar-nos plegats amb el suport incondicional d’un poble català lluitador.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 10/11/2014