Aparences polítiques que desconcerten

Any nou, política vella. Les posicions sobiranistes de CDC-ERC s'han enquistat. Molt greu, però pitjor el cisma polític respecte del poble que fan servir d'esquer i ostatge.

La flama de l'independentisme està en hores baixes. Els adversaris i el tempo no perdonen. No tot són cendres, com molts voldrien, perquè les inquietuds del poble segueixen latents, les que els polítics no solucionen. És el partidisme dividit de casa qui afoga el caliu d'un terç de catalans que busquen una porta de sortida. Els grinyols persistents d’una entesa, cada dia més distant, no seran la tomba de tres segles de lluita malgrat els greus riscos d’ultimàtums i mutus xantatges. Hi ha motius seriosos per no ajornar més els terminis electorals segons ERC. Es requereixen garanties d´èxit referendari amb llista única segons CiU. Dos murs que posen a l’entredit el procés amb el trencament de la vaixella quotidiana. De porcellana fina en queda l’esvaïment d’unes aparences d’unitat. Mentrestant continua sobre el poble la llosa d'una solidaritat abusiva amb totes les contrapartides de préstecs forçosos, retallades i pobresa social. Tancant els ulls per canviar-ho, no s’obvia la necessitat de fugir d'un sistema injust. L'entesa fiscal i la hisenda  pròpia són els dos portals bàsics que cal obrir de bat a bat com sigui.

La mà destructiva del "divideix i venceràs" fa estralls reals lliurant les armes del sobiranisme als unionistes espanyols. La desafecció popular envers CDC i ERC per la seva mala conducta negociadora està entronitzant el cavall troià de PODEM que deixarà orfe un catalanisme que no mereix uns progenitors polítics divorciats o de conveniència. La sostenibilitat d’un procés secessionista i la conflictivitat econòmica interna no casen amb la poltrona del partidisme. El pactisme demana renúncies i servei. La xifra psicològica del 50% del sobiranisme popular ha perdut més de 5 punts. Tal desmoralització serà recuperable? Al primer desgast sofert el 9N amb la destrossa d'uns vasos comunicants aparents i febles, s'hi ha de sumar l'erosió de les batalles dels pressupostos i la corrupció. Un cop baix al poble, imperdonable. Intentar créixer políticament a costa de la ciutadania és trair el camí democràtic dels darrers anys i l’expansió de la terra de ningú, l’abstencionisme.

Remuntar la culpabilitat del mal finançament de Catalunya als pares constitucionalistes per no acceptar un pacte fiscal similar al basc-navarrès i revifar el linxament de l'Estatut 2010, són recursos de memòria històrica, però estèrils com a remei. Al gener del 2015, la clau del procés en positiu o l'atribució del fracàs tindrà noms propis, com a líders de dos partits majoritaris: Artur Mas i Oriol Junqueras. Passaran a les hemeroteques com a  traïdors del sobiranisme català per la insolvència pactista o mereixeran la insígnia del deure assolit, malgrat els resultats de les urnes. Estan oferint una visió lamentable de l'independentisme ben distant del model escocès. En lloc d'aglutinar forces polítiques amb companys de viatge afins a la causa i buscar aliats de la societat civil -la tecnocràcia- aprimen el potencial intern de resistència amb amors propis i ridículs. Ara sí que el temps s'acaba pels recels mutus. Si el president desestima les eleccions o de celebrar-se, el fracàs és sonat, què explicareu oficialment a Catalunya i al món després de tantes esgrimes? El continuisme autonòmic actual és asfixiant. Si per millorar l'estatus català s'ha d'esperar la revocació constitucional i canviar paràmetres autonòmics simètrics, el progrés tindrà un recorregut lent i curt. Quina originalitat pot oferir un federalisme desconegut i quan? L'estancament econòmic és regressió. De continuar units, amb un reajustament  solidari, la resignació no és cap fórmula d’estimar i ser estimats. La singularitat de Catalunya com a nació ha posat  punt final al seu colonialisme.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 3/1/2015