Carnaval polític

Amagar la realitat no és cap joc de carnaval quan ens hi va la vida i els seus components. Les disfresses polítiques són un engany permanent per enaltir el poderós a costa del pobre i la feblesa democràtica.

Dues paraules defineixen aquesta celebració popular i puntual: disfresses i disbauxa controlada. Difereix  del carnaval polític que dura tot l'any a costa del poble, amb camuflatges electorals i a dojo. Les seves disbauxes i sambes estan reservades a uns pocs privilegiats sense escrúpols. Han acaparat nivells il·limitats de riquesa sota la disfressa de la corrupció i del capitalisme bancari mancomunat, emparats en una legislació feta a mida del mecenatge. Sense aquest segrest no hauríem conegut la crisi i s'haurien apujat les pensions sense culpabilitzar els grecs del seu deute vers Espanya. La realitat és la servitud del treballador sotmès al maquillatge i la manipulació, intentant sobreviure sense poder esquivar retallades brutals, la font dels rics i dels evasors amb permís del fisc. El ball carnavalesc de les víctimes només sona a deute, atur, pobresa, fam i desnonament, a un ritme trepidant.

Tenim hemeroteques repletes de titulars polítics putrefactes. Escoltem informatius diaris vomitius. Suportem tertúlies farcides de corrupteles sense un pam de net arreu de la geografia. Si jo ho sóc (PSOE), tu més (PP). Una cursa d'immoralitats, hipocresia, retrets i mentides. I cap dimissió. Ningú retorna cap euro perquè tothom es declara innocent. La justícia no dóna l'abast -intencionadament- perquè el temps s'encarregui del sobreseïment i la presó mai sigui un fantasma real o les estades molt curtes. Petitíssimes excepcions fan honor a la veritat perquè no sigui dit que jutges i fiscals no mereixen un sou. Molts polítics sospitosos, fins i  tot imputats, continuaran en les llistes dels propers comicis. En quin país europeu vivim? Ens prenen per idiotes o incultes. La selva política de la oratòria parlamentària és ferotge, a sang i fetge. Es carreguen els partits o plataformes que intenten escombrar tanta immundícia i desmarcar-se amb honradesa. El pitjor de la tragèdia és, no obstant, que molts espectadors d'aquest coliseu de gladiadors seguiran votant-los oblidant tanta malifeta criminal. Tal com sona. Estan matant cada dia moralment i físicament persones que perden l'habitatge, no tenen què menjar, ni auxilis contra la desempara energètica. La memòria humana és de mosquit o aquest poti-poti polític i mediàtic s'ha incrustat com un xip o un hàbit al costumari quotidià. És inherent al nostre ADN hispànic? Amb una classe mitjana quasi extingida, ja no escandalitza la realitat de dos extrems socials, la misèria més paupèrrima  i el monopoli d'oligarquies capitalistes. Tot es justifica en nom de la democràcia sobirana i la Constitució, però, el poble no pot obrir boca. Bé, una vegada cada quatre anys, més sovint quan l'acarnissament esdevé dramàtic. Enguany veurem les urnes tres vegades. Passarem de llarg o farem justícia votant al polític més honest i bon servidor? No serà fàcil trobar l'autenticitat d'uns predicadors amb poca credibilitat. Quin ús de la veu popular majoritària se'n farà dels resultats a posteriori? Hem tastat realment la democràcia de la bona o és un repte pendent i per descobrir? És infame que un executiu absolutista aprofiti l'expansió islàmica per reprimir i confondre la llibertat d'expressió d'una ciutadania pacífica, però, exigent.

Mirem-nos el propi melic. El circ polític català està fet d’una pasta semblant amb un nou ingredient, la discòrdia sistemàtica. Tenim sobrades mostres de desunió abans i desprès del 9-N. En trenta anys de vida parlamentària han estat incapaços de redactar i consensuar una llei  electoral oberta i actualitzada sense regust de transició espanyola, que tant els incomoda. No poden viure sense pugnes de lideratge, pendents del llistat meritori de la candidatura. Fins la pròpia agonia s’estan resistint com a casta de l'ambició i com a saga generacional per no perdre la poltrona. Ni congressos, convencions o assemblees de partit. Serà el poble desil·lusionat que els acomiadarà d’un sistema que gràcies ells mateixos ha fet fallida. Amb aquest panorama, quedarà esma política per engendrar un Estat Català engrescador? Sense una quaresma política de dejuni i abstinència difícilment veurem la glòria d’una resurrecció catalana a curt i mig termini, dins o fora d’Espanya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 13/2/2015