Fe, diners i política

La mal anomenda fe del carboner en èpoques de més incultura popular recorda els temps inquisitorials. No es pot presumir de maduresa democràtica i legislar amb criteris del segle passat.

Govern, economia i religió, tres aliats inseparables del poder en una Espanya antiga. Aquí té raó, senyor Rajoy. Ben palpable en un país governat per un partit autoritari amb majoria absoluta que del BOE en fa la seva bíblia i el codi ètic per imposar una moral i fe legislades a la carta. Hem escoltat insistentment aquesta filosofia involutiva en el recent debat sobre l'estat de la nació. L'optimisme falsejat del president, vestit de campanya electoral, sobre els tres anys de legislatura, va ser rebatut amb duresa per tota l'oposició sense excepció. Comportaments corruptes del partit els fa indignes del continuisme que afortunadament Catalunya podrà apartar-se amb una desconnexió territorial -si la majoria ho decideix- i la resta d'espanyols, amb la irrupció de Podemos, martell del bipartidisme, nascut d'una societat disposada a regenerar la política i fer net. L'immobilisme i l’enyorament d'antuvi està donant les últimes cuejades reculant al segle XX. No veurem el cap d'Estat sota pali, però, ¿tornarà la imatge del nen cara la paret per no saber-se el Parenostre o les Benaurances, el retorn del tafaneig als confessionaris o la missa obligatòria del diumenge i festius per no viure en pecat mortal permanent i deslliurar-nos de l'infern post mortem? Un Estat aconfessional ha imposat per decret la religió catòlica, apostòlica i romana a les aules com una assignatura avaluable, convertint les classes en esglésies de catequesi i pregària, per aconseguir la felicitat que només ve de Déu a través del cristià practicant. Esperpèntic. Ressuscita el nacional-catolicisme espanyol del "Cara al sol". Els seguidors d'altres creences estan tots condemnats a la infelicitat terrenal. La llibertat de consciència no existeix en el manual Wert. La Conferència Episcopal Espanyola filtra i combrega i abandera el pla curricular de la LOMCE, amb la mateixa ideologia del partit governant i al costat del mecenatge financer de la banca. Aquest tercer braç, rescatat de la crisi per la servitud ciutadana, manté el pedestal del polític per fer lleis a mida i al poder religiós com a jerarquia oficial dels valors divins per justificar l'acord del sosteniment econòmic. No es parla dels poders fàctics envà. Aquest triangle humà és una imatge i semblança del poder trinitari, sense cap misteri. Al poble li concedeixen la veu cada quatre anys per triar uns governants, ben emmarcats en unes llistes, a qui li imposaran uns deures fiscals i jurídics. Ara també les seves creences o model de fe? L'adoctrinament inquisitorial va contra les vivències individuals i l'agnosticisme més neutre. Tot radicalisme religiós sense tolerància, sigui islàmic, hindú o cristià contradiu l'essència de la persona, la llibertat. Aquestes ingerències han disparat totes les alarmes educatives i dels mateixos professionals contra uns polítics teòlegs de l'Edat Mitjana ancorats en l'escolàstica de sant Tomàs, donant l'esquena a la teologia més elemental de l'alliberació. Confondre cultura religiosa o història de les religions amb la fe personal i praxis religiosa és una ignorància intencionada de mala fe. El servei lleial al governant demòcrata, a les obligacions fiscals i a la religió o fe lliurament acceptada dignifica la persona com a ciutadà. Esdevé esclavatge sense la llibertat total de l'ésser humà.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 27/2/2015