Constitució Catalana i llei electoral espanyola

Construir un nou edifici sobre estructures velles és un risc. Una brillant Constitució catalana sostinguda sobre els pilars electorals d'una llei espanyola de la transició resulta força xocant.

Fa uns dies hem conegut tres esborranys comparatius sobre una futura Constitució catalana. La Carta Magna d’un Estat és el cervell nacional o sistema operatiu macroeconòmic, social, legislatiu, executiu i cultural que vertebra l'estructura interna del país i vers el món. La perícia dels tecnòcrates hi té molt a dir, malgrat la confecció final correspon als parlamentaris nombrats pel poble. Serà la foguera unionista contra tota ruptura. El ciutadà, espectador fins ara, esdevindrà actor i protagonista principal el 27S per decidir si opta per la via secessionista o una alternativa. En cas de ruptura, la suprema llei es sotmetrà a referèndum. Aquí no comptaran els escarafalls més esperpèntics i apocalíptics d'Espanya, ni es repetirà el sedàs del ribot estatuari tant il·legal com vergonyós, un pecat capital que ens ha dut fins aquí. Les parts hauran de negociar a partir de una majoria guanyadora. Si el Regne d'Espanya s'hi oposés la declaració unilateral d'independència (DUI) es sotmetria al pronunciament dels catalans.

Mirem alguns eixos embrionaris d'aquest GPS constitucional que estan cuinant. Un Estat republicà no presidencialista amb parlament unicameral (105 membres) sense cap majoria absoluta i un tribunal suprem de proximitat per solucionar conflictes, auguren principis democràtics menys propicis a la corrupció. S’albira una renovació política limitant a 10 anys el càrrec de diputat (dues legislatures) amb un sistema electoral obert. Crida l'atenció la definició d'una Catalunya pacífica sense exèrcit, el català com a llengua oficial sense marginar el castellà (cooficial) i la doble nacionalitat - qui ho sol·liciti-, si Espanya no s'hi oposa. Econòmicament, la independència té tots els números i recursos per afrontar els serveis socials primaris (Seguretat Social, pensions i tercer sector de dependència) en el marc de la Hisenda pròpia. Els tres projectes traspuen respecte al ciutadà -subjecte sobirà- sense discriminacions d'orígens. Pretendre legislar en base a la puresa del catalanisme d'antuvi, quant a llengua i drets totalitaris, sense reconèixer la realitat de la immigració i la crosta d'una transició política, podria impactar negativament en diversos entorns socials. La normalització d'un país demana temps i confiança en la generació dels primers catalans  independents. No es pot implantar per reproducció assistida ni amb radicalismes.

L'estrella del full de ruta serà una Constitució catalana sòlida en el marc d’un sistema electoral vell, a l’espanyola? Paradoxal.  Durant 30 anys el Parlament  ha estat incapaç de fer la seva llei electoral pròpia. L’escalada partidista pel poder i la parcel·lació geogràfica del vot han enterrat una desena d’intents. Ratlla la ridiculesa no acceptar dues regles democràtiques bàsiques: llistes obertes o nominals (no candidatures meritòries imposades) i el valor universal d’un vot una persona sense privilegis de proporcionalitat. El divendres (13 febrer) es debatrà novament el tema per aconseguir els 90 diputats necessaris (dos terços). Voldran formar un Estat nou amb estructures caduques de la transició? Un problema de mètode que s’afegirà a la pluralitat de programes i partits. Qui no vegi clar aquest camí, què votarà el 27S? L'elector té dret a opcions diferents. Els partits oposats o crítics amb el procés sobiranista tenen l'obligació moral d'oferir un estatus de més autogovern per a Catalunya o defensar les bondats del sistema vigent. S’ha de trobar la fórmula d’un encaix. La contaminació del poti-poti polític i el desgast de l'eufòria de tres mesos enrere no pot acabar en resignació o el vaivé permanent cap el Tribunal Constitucional en cada pas de la Generalitat. Han coincidit vàries fatalitats el mateix any: dos comicis electorals nacionals, l’agonia del bipartidisme amb la irrupció de Podemos i el desenllaç independentista de Catalunya. Quan els mals arriben de fora és difícil la prevenció i parar els cops. Però, és més dolorós per a un  poble lluitador, veure l'autodestrucció democràtica dels polítics de casa incapaços de cicatritzar eternes ferides enemigues de la unitat. Tota una burla del sobiranisme popular que volen estampar en un redactat constitucional.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 7/2/2014