La classe política a judici

El polític modèliccom a governant sembla història. Ética, servei i professio nalitat són qualitats més cares de trobar en el partidisme polític i en el bon líder.

 Dia sí i dia també presenciem judicis de polítics corruptes via tertúlia, en directe, premsa i noticiaris. La imatge dels governants actuals o avantpassats en els bancs dels jutjats s’ha fet familiar. Inaudit en altres països europeus que dimiteixen per foteses sense ser ni imputats. L'honradesa de la classe política espanyola ha mort? Sembla normal defraudar, evadir capitals, falsificar documents, extorsionar empresaris i robar pel bé del partit i la pròpia butxaca. Aquesta “família” degenerada està fent els impossibles per defenestrar les plataformes contrincants nascudes del no res, de la indignació social i sense padrins ni avals bancaris. Per això són perseguides, titllades de somiatruites o sense programa, per ser anticapitalistes i lluitar contra la corrupció. No són polítics estàndard. Com tot diamant brut s'han de polir abans de posar-se a la venda. Si el poble els confia la governabilitat aprendran a escoltar, pactar, renunciar i acatar criteris diferents imposats pel realisme econòmic espanyol i europeu. Com la majoria  dels partits, no obstant, correran el risc de ser víctimes de la llaminadura insaciable de poder.

Governar ja no és una exclusivitat de l’estament polític clàssic per falta de professionalitat. És un ofici desacreditat i perseguit alhora. On podem trobar ara la font de la puresa política? Un treballador defraudador és acomiadat pel seu amo. El poble, amo i senyor de la democràcia, acomiada amb el vot els servidors infidels per ficar mà a la caixa de tots i no vetllar pels interessos del bé comú. L’ombra del mal polític és massa llarga per regenerar-se amb la pròpia saba contaminada. Son promeses buides en vigílies electorals. Estem en un apocalipsis polític? Com Podemos/Podem s'ha de començar de zero. Els partits convencionals vestits de velles ideologies i doctrines que no practiquen s’estan esmicolant. S’ha renegat de la tecnocràcia o professionals del porta a porta, del polític amateur, expert i veí que coneix la seva clientela. No serà aquest el futur del governant més fiable que omplirà Parlaments per mandat de les urnes?

Apliquem la mateixa filosofia a casa nostra. Tres anys d’estirabots entre CiU-ERC i altres partits falsament sobiranistes. Les lluites internes, camuflades o sense embuts per conservar còmodament les seves places en un hipotètic nou Estat provoquen desencís a la societat civil bolcada a refer el país.  Per això no han volgut llista única. Una Catalunya independent mai vindrà de dalt sense acatar el sobiranisme del poble. Un sistema electoral català ranci i a mida d’una casta horitzontal desconnectada no pot ser un bon instrument del procés independentista. L’escalada dins la candidatura és el verí del poder. Si arriba a bon port el projecte de la Constitució Catalana, es votaran persones per ocupar el Parlament, no coalicions ni llistes en bloc, per un període màxim de 10 anys (dues legislatures de cinc). Cada aspirant tindrà  ideologia peculiar. Però, seran les seves qualitats individuals, bàsicament, que el faran mereixedor de la confiança, no el rang meritori dintre el partit. Mentre no arribi la nova mecànica electoral ens empassarem molts gripaus. És hora de renovar la carcassa política de l’Estat i de les autonomies. Prou de maquillatges i taüts polítics vestits de democràcia. S’ha de recuperar el servei públic del lideratge com la joia més preuada de l’administració transparent i genuïna. Ens acarnissem contra els terrabastalls secessionistes sobrevinguts de Madrid i aguantem, com si res, les mossegades fins l’os entre els partits de casa? Aquests predicadors de la independència, la volen realment? Pensen guanyar  la causa del catalanisme i convèncer mig milió d’indecisos d’aquesta manera? Quan oficialment es reconeix que cap partit compleix tots els requisits de transparència, s’ha de votar el menys corrupte com a mal menor? La solució és la substitució radical del sistema partidista i l’avaluació del governant amb la rendició de comptes permanent.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 2/2/2015