El català, llengua oficial

L'etern dilema del binomi català-castellà torna estar de moda amb el malson del 155. Els drets lingüístics són irrenunciables. Ni per imposició política ni la situació minoritària dels parlants són arguments de capitulació.

La llengua pròpia i preferent de una regió, país o nació és l'idioma o variable lingüística (dialecte) que defineix la seva parla i la idiosincràsia cultural a través dels segles. El terme cooficial és sinònim d’igualtat de rang i el de preferent lliga al lloc geogràfic on es parla. La forma de conservar i expandir un idioma és el seu ús habitual des de la família, l'escola, el carrer i els mitjans de comunicació visuals, orals i escrits. Són ofensives les controvèrsies polítiques que fan llenya de la cooficialitat lingüística al voler  imposar una sobre l’altra en funció del nombre de parlants o del patrocini polític que rep. Polaritzar i emmarcar la societat catalana unionista o sobiranista per la llengua com a ciutadans de primera o de segona, és un argumentari lamentable. Quanta més pluralitat lingüística més riquesa cultural, personal i nacional. Un bon exemple és Suïssa, petita geogràficament i amb quatre llengües diferents. És una sort conviure immers en una societat plurilingüe sense complexos d’inferioritat ni ideologies malenteses. La integració natural facilita l’aprenentatge que cal agrair, no maleir. Per què un estudiant d'anglès, si té mitjans i recursos, se'n va al Regne Unit una temporada? Demanar que et parlin castellà amb molts anys de residència aquí –no turista o de pas- és reconèixer la negació integradora o una exhibició de radicalitat fòbica al català. El bilingüisme innat o adquirit consagra la llibertat d’utilització dels dos idiomes alhora o encreuats. No és qüestió de més o menys cortesia renunciar al català quan et contesten en castellà. És un favor no canviar de llengua. Les dues són cooficials i cadascuna preferent en la seva zona territorial. On es parlarà català si no és a Catalunya?  Presumir d’una Espanya europea, plurilingüe i perseguir formes de catalanitat –com els rètols públics- és un contrasentit. Un rebrot neofranquista lingüístic es mastega al carrer sota els peus del 155 trepitjant subvencions d’oci cultural i certa legalitat històrica  com la conversió del DOG en BOE i els informes dels Mossos i de Justícia en castellà. La regressió institucional i la recentralització seran un empobriment espanyol més que autonòmic. Per a un català nadiu la seva llengua ja està assumida. És el replegament del castellanoparlant qui en sortirà perjudicat, com li passaria un espanyol resident a Londres que es negués parlar anglès i exigís ser atès en castellà. Seria inaudit. Hauria de fer maletes o viure marginat. Tan absurd com que un basc, català  o gallec volgués imposar la seva llengua a Salamanca o Sevilla. Per què no s’aplica –amb normalitat- la mateixa regla de tres a Catalunya amb el català, segona llengua més parlada dintre l'Estat? La persecució lingüística escolar busca l’extinció identitària progressiva com la imposició del castellà en mitjans públics d’expressió. La campanya electoral bloquejarà l'oficialitat preferent del català i el futur de TV3 en cas d’un gir polític parlamentari cap al bloc espanyolista? Un poble mil·lenari mai ho permetrà i pacíficament.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 29/11/2017