Govern de jutges o de partits?

La detenció de Puigdemunt ha produït una explosió massiva al carrer. La situació parlamentària viu un caos entre partits independentistes i unionistes. El buit de poder alimenta el 155 que posa en escac els pressupostos del govern sense el permís del PNV imprescindible. Hi haurà escac i mat aquí o allà?

Cap dels dos. Mana el poble a través dels polítics votats. Fa dos anys que el govern del PP va llançar la tovallola als peus dels tribunals amb totes les eines legislatives necessàries per fer-li la feina bruta i rentar-se les mans. D'aquí la insurrecció col·lectiva que no es resigna a una dictadura judicial sistemàtica. Ni rendició incondicional ni silenci per exigir un diàleg mai concedit. Les conseqüències repressores més recents com la detenció  del president Puigdemont a Alemanya, l’empresonament de mig govern i la imputació de la resta de l’executiu ha fet vessar el got de la resignació popular. Un panorama desolador que Felipe González va pronosticar dos dies abans de la fatídica ordre de reclusió (23-M) del jutge Llarena: "El independentismo no hay que destruirlo, hay que ganarlo". Amb la raó i l’entesa, sobreentenem. Brillant sentència socialista, però, tardana. Potser ha comprès el savi proverbi: “No mosseguis la mà del qui et dóna de menjar”. Per què no ho va aplicar quan governava? El problema espanyol a Catalunya fa dècades que subjau amb diferents graus de virulència creixent. Un PP repressiu ha abrandat el foc els darrers mesos sense aconseguir la desbandada independentista amb un Parlament inoperatiu, flagel·lat pel 155. El dolor sobiranista per l’encarcerament dels seus dirigents està regenerant saba nova que eixampla les fronteres republicanes. El radicalisme d’una CUP amb estratègies revolucionàries no ha trobat el moment i forma  per aplicar les seves receptes més adients. Va fallar estrepitosament en la votació de Turull. S’hauria atrevit Llarena engarjolar un president votat pel Parlament i als seus companys acusats de les mateixes causes? De fer-ho tindríem un ostatge de primera magnitud  històrica. Quo vadis CUP amb la medalla dels imprescindibles? On vas amb dreceres polítiques unilaterals sense consens majoritari? Has passat a l’oposició per voluntat pròpia, i per tant, a la paperera residual d’un procés sobiranista racional, a menys que una rectificació -arran de la detenció de Puigdemont- et faci tornar a la palestra sobiranista de les majories.  Una lliçó que han après els Comuns i Podem amb un posicionament -almenys verbal- més transversal. Seran els substituts i socis nouvinguts a la causa independentista resolutiva? Seria la panacea aritmètica d’unes arriscades eleccions del juliol? Una temptació tant llaminera com perillosa, de difícil èxit garantista. Què dir d’un PSC catalanista d’antuvi, desconegut i desnortat avui? Té incrustades les seves grapes en el 155 al costat del PSOE per no perdre’s el botí de la Moncloa en futurs comicis. Són hores baixes i crucials per formar nous  blocs fiables. Els vents ideològics d’unitat i la clau numèrica de vots són els requisits per a una governabilitat coherent. Plantar el centralisme significa posar els jutges al seu lloc, no interferir les funcions  de cada estament, restituir plats trencats i negociar un estatus plurinacional inèdit. Només la veu popular d’un referèndum pactat podrà decidir el futur digne del país en forma de República Catalana o un marc constitucional regenerat. Cal arribar a la descomposició putrefacte de la confrontació fins l’engarjolament de dos milions de catalans? La resistència del poble forjarà la majoria parlamentària, prèvia alliberació de tots els presos, sense potinejar més la democràcia dels catalans.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 27/3/2018