La paradoxa de l'equilibri perfecte

Vivim en un garbuig polític, social i judicial que ha sobrepassat les fronteres nacionals. Està en joc la vida parlamentària i la vida de diputats privats de llibertat. Un jutge pot marcar objectivament el futur de famílies innocents durant anys de captiveri?

L'equilibrisme físic és un art típicament circense, no de la política i la judicatura per mantenir-se al cim d'un monòlit. Pretendre ser just sense pecar d’excés o per defecte és trobar la ratlla més propera a la perfecció que ens manté ferms i dempeus. Tota una contradicció per al polític ambiciós i malabarista que mai en té prou fins arravatar les idees alienes. Més difícil, encara, per a un jutge que vol acontentar alhora al seu legislador exprés i a la deessa justícia, imparcial i cega. Són els dos actors principals d’un vodevil espanyol-català per a uns, i d’una tragèdia per a d’altres. Estem immersos en tres escenaris en peu de guerra. Un Parlament en plena batalla campal de partits sense acords per investir un president electe, l'obsessió judicial polititzada per vetar tot candidat tufegi sobiranisme i una persecució europea implacable de fugitius independentistes fins tenir-los engarjolats. Com pot tenir cabuda la paraula diàleg enmig de tants focs creuats? Com decretar una treva contra una repressió tan ferotge? El guirigall parlamentari ha fet perdre la dignitat legislativa de la Cambra. Sí, diputat Nuet, us engegarem a pastar fang. Cada partit té la seva part de raó. És innegable. La vostra tasca és compartir-la netament i sense exclusions fins un acord majoritari  al servei del  votant. Els empresonats i a l'exili tenen trepitjats els seus drets electorals de participació. La justícia, amagada entre els tripijocs d’un govern covard, no solucionarà un conflicte polític. Europa li donarà aviat una sàvia lliçó de democràcia sense cap extradició de les feres que anhelen veure entre barrots. El desaire popular de la tardor ha rebrotat al carrer en una primavera revifada. No perdona oïdes sordes a la llibertat ni presumptes prevaricacions judicials  als ulls internacionals. El poble no tolera que es normalitzi la anormalitat bicefàl·lica de governants i jutges compinxats. Catalunya s'ha desnaturalitzat sota el 155. No es reconeix com a primera autonomia i nació singular perquè  tot sotmetiment condueix a l'empobriment. Sense ales de llibertat i d'expressió  pròpia minva el progrés, però, enforteix la lluita pacífica.  Les adversitats defineixen l'essència entre el ser i el fer d’una República. Equilibri, negociació, diàleg i referèndum són paraules tabús en un Estat confiat en que el Tribunal Suprem del jutge Llarena netegi el territori de sobiranistes rebels i perillosos, sigui com sigui. Però, no estem sols. Gràcies al nou aliat del PNB, els pressupostos 2018 quedaran supeditats a la  sortida dels presos i la desactivació del  155. El retorn als drets autonòmics amb una mediació basca legítima serà una mostra més de que la unió fa la força. Catalunya és la peça clau de l’economia d’Espanya. Per què s’encaparra en fer-se amo per la porta falsa i a contracorrent de la veu popular? Una caiguda pot ser mortal per perdre l’equilibri.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/3/2018