El drama de les pensions

El país està revoltat socialment no solament per motius polítics sinó de justícia. Les pensions, guanyades a pols durant una vida laboral llarga, són els recursos propis i aliens d'una part important de la vida. No és cap joc polític.

Catalunya té 500.000 jubilats que no cobren més de 8.200 euros anuals. El 60% són dones. Una pobresa humiliant que afegida al col·lectiu d'aturats, als dependents sostinguts i als immigrants explotats de forma inhumana creen un panorama d'indignació. Per què pensions tan baixes? Van cotitzar poc o res durant els seus anys laborals amb sous de misèria o cobraven en negre per imposició de l’amo que no pagava la Seguretat Social (SS) a canvi d’unes engrunes de més sense cap previsió d’una jubilació aleshores llunyana. Passaven a ser falsos autònoms de facto, però, sense  cotitzar a la SS. El més beneficiat era el patró amb uns estalvis copiosos quan el control fiscal era nul o molt permissiu en un postfranquisme regnant. Unes anormalitats històriques que ara toca regularitzar amb ajuts raonables. Per què les dones les més perjudicades? Eren poques les assalariades legals en fàbriques o oficines com a administratives. Les mestresses de família mai van tributar com les que es buscaven la vida en feines domèstiques o d'atenció a persones grans fora de casa amb minses compensacions econòmiques. Aquelles situacions precàries camuflades o consentides d'abans es repeteixen legalment ara amb uns sous mínims sotmesos a la cotització general obligatòria o en cooperatives autonomistes, a vegades artificioses. Uns salaris indignes amb jornades extenuants no produeixen ingressos socials suficients per pagar els pensionistes  cada vegada més nombrosos per l'envelliment poblacional. Les reticències patronals a contribuir més al sistema empobreix la cadena de les prestacions públiques imposant al treballador fer inversions privades o motxilles mixtes d'estalvi mensual. Qui en surt beneficiat? Les entitats bancàries i financeres. El pacte de Toledo blindava i lligava els augments a l'IPC interanual. La reducció oficial del PP al ridícul 0.25% ha condemnat a més de  cinc milions de jubilats a pèrdues acumulatives. Tan injust com les càrregues de l'IRPF a les pensions sobre uns impostos tributats durant la vida laboral. Per què pagar dues vegades pel mateix concepte? Patim un doble drama d'injustícia: primer i  directe sobre el perceptor maltractat i espoliat dels seus drets d’actualització i un segon, indirecte o familiar, els greus perjudicis ocasionats a fills i néts que viuen de les ajudes de pares i avis  per insuficiència  de recursos propis. És ignominiosa la resposta política de l’Estat justificant la falta de diner públic quan s'ha polit les reserves d’anys de bonança -la famosa guardiola- pagant deute nacional, rescatant bancs i autopistes privades o malversant cabals estatals en aeroports i AVES sense passatgers. Una legió de polítics sobrers amb privilegis abusius i càrrecs duplicats o un excés d’alguns funcionaris autonòmics són font de malversació multimilionària. Tornem al tòpic de sempre. No és problema  econòmic  sinó polític  i administratiu. La resistència a pagar jubilacions amb fons del pressupost  estatal no aturarà la marea social reivindicativa. El govern sap que estan en joc milions de vots en comicis nacionals, autonòmics i municipals. Trista realitat usar la tercera edat com a moneda política de canvi. La dignitat de les persones que han aixecat el país subjugades a la subhasta partidista del poder és un joc brut inqualificable. I d'això en diem país amb democràcia madura.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/3/2018